Els polítics ja no serveixen, i només ens queda l'opció de confiar en els tècnics. L'única possibilitat de conservar l'estabilitat democràtica i l'estat del benestar que hi hem associat (o d'arribar-hi, dirà algú, més aviat decebut perquè qüestionem el camí abans d'arribar a la meta promesa) és que els dirigents tradicionals sorgits dels partits polítics, on sovint han fet una vida que els ha allunyats de la realitat i els ha inhabilitats per millorar-la, deixin pas als tècnics, als tecnòcrates, als esperits que s'han endurit fora de la política. On es proposa aquesta revolució? A Itàlia, segurament perquè quan els ciutadans pensen en "els polítics tradicionals", no tenen més remei que reconèixer que d'abans de la Segona Guerra Mundial ençà lluiten per despatxar-los del poder.

Els italians, i si més no els grecs i els portuguesos, i potser molts altres ciutadans europeus, voldrien ser governats pels alemanys, pels nord-americans, fins i tot pels japonesos (sempre que no hi hagués, en els equips de govern, enginyers nuclears) o pels canadencs (que deuen ser, en paral·lel als pobles i llogarets de les nostres illes, uns governants fantàstics perquè no surten mai als diaris), però estan condemnats, no se sap per quin crim ancestral i imperdonable, a rebre ordres i lleis dels seus compatriotes. Ara els cau Mario Monti (economista teòric de prestigi... teòric, format a Yale i extreballador de Goldman Sachs) o Angelino Alfano o Gianni Letta (reconeguts juristes que s'han dedicat a observar els tripijocs polítics i a evitar que els jutges investigassin més enllà d'aquells territoris on segur que no hi trobarien res d'interès), i a Grècia han posat directament l'exvicepresident del Banc Central Europeu, Lukàs Papadimos, a fer de primer ministre, quan -en la línia de contenció de la despesa pública i de supressió dels càrrecs innecessaris- podrien haver-se estalviat el càrrec i deixar un missatger, un portanoves, o fins i tot un fax un poc sofisticat, de les autoritats econòmiques de la zona euro al seu despatx.

Aquí la tecnocràcia tindria un aire diferent, com de reviscolament d'un animaló que semblava adormit per sempre. De fet, és possible que els tecnòcrates ja hagin arribat, perquè igual que a partir del 1957 les seves avançades (i segurament inevitables) doctrines suposaren el començament d'una dècada d'emigració massiva, ara es comencen a veure joves i no tan joves que han de partir a altres països a guanyar-se la vida. I tant de bo que després es van enredar en qüestions morals com l'ús del biquini i van deixar l'economia en mans de gents que coneixien el teixit social. Potser la tecnoestructura sigui la fase superior del capitalisme, com a mínim d'aquest capitalisme de casino que ens ha caigut, i al final del túnel que ara comencen a travessar els italians i els grecs, obrint-nos camí, tornem algun dia a enyorar els polítics.
Coses més estranyes i insospitades hem vist.