L'actual crisi pot esser una bona ocasió per a millorar i racionalitzar les diferents administracions, estatal, autonòmica, insular i municipal. De totes maneres, convé recordar que han estat dos sectors completament privats i altament especulatius els que han provocat la recessió, les finances i la construcció. Una de les propostes que, a priori, mereix esser estudiada, és la de suprimir o fusionar municipis, sobretot perquè a l'Estat espanyol n'hi ha ni més ni manco que 2.200 (el 25% del total) que tenen menys de 1.000 habitants. La desaparició d'aquests petits municipis, pel que fa a la població, que no a l'extensió, gairebé no afectaria les Illes Balears. L'u de gener del 2010, tan sols Ariany, Banyalbufar, Deià, Escorca, Estellencs i Fornalutx no arribaven als mil habitants empadronats. A més, tan sols Escorca (276 habitants) i Estellencs (378) no superaven el llindar dels 500, però s'ha de tenir en compte la gran extensió del primer. Curiosament, en el segle XX, mentre sorgien nous municipis com Consell, Lloret, Mancor de la Vall o ses Salines, també hi va haver dos casos de desaparicions de municipis. Es tracta d'Establiments i s'Arracó, i ho paga la pena recordar el seu pas per la història.

El primer, es va segregar d'Esporles el 1837, i a mitjan segle XIX tenia 1.460 habitants, 367 cases disseminades, una petita presó i alguns molins fariners. Establiments era un municipi fonamentalment agrícola, amb grans possessions com Sarrià, Bunyolí i Son Gual, que eren propietat de nobles o burgesos residents a Palma. A l'inici del segle XX, varen aparèixer algunes fàbriques de teixits, una de calçat i una de mosaics. Políticament, el predomini del conservadorisme era evident, ja que el 1913 varen esser elegits tres regidors conservadors i dos liberals i el 1917, tres conservadors, un maurista (una escissió dels conservadors) i un liberal. El 1918, en un context de crisi econòmica i social, el batle d'Establiments, Llucià Alorda Ensenyat, amb el suport d'un sector de la població, sol·licità l'annexió a Palma. Aquesta fusió, autoritzada pel Govern Civil, va esser oficialment acceptada pel consistori palmesà el gener del 1919. Així, Cort es va fer càrrec de la documentació i dels béns de l'extingida corporació municipal d'Establiments i, el que és més important i segurament explica la fusió, d'un deute de 1.726 pessetes.

El cas de s'Arracó és diferent, ja que el municipi independent només va existir entre el juliol del 1926 i abril del 1930, sota la Dictadura del general Primo de Rivera. La seva efímera història ha estat narrada per Mateu Alzina Oliver, en el seu llibre 300 anys de La Racó. S'Arracó-Andratx, editat enguany mateix per l'Ajuntament d'Andratx i Edicions Documenta Balear. El municipi de s'Arracó tenia uns 1.300 habitants, dedicats bàsicament a l'agricultura i amb una forta emigració a Cuba i França. No sembla que el nou consistori fos gaire eficaç i, el juny del 1928, ja hi havia un grup d'arraconers que propugnaven tornar a integrar-se dins el municipi d'Andratx. La situació econòmica tampoc no era bona i en diverses ocasions es varen haver d'augmentar els impostos. Així, un pescador arraconer va marxar a territori d'Andratx per vendre la seva mercaderia sense pagar el nou impost. El febrer del 1930, va accedir a la batlia de s'Arracó el liberal Jaume Alemany, natural d'Andratx, i un fervent partidari del retorn a Andratx. Poc després, amb l'excusa que el poble "arrastra una vida lànguida y miserable", s'Arracó es reincorporà a Andratx. De totes maneres, i tornant al present, no s'ha d'obviar que la desaparició dels municipis més petits pot afavorir la despoblació d'àmplies zones i fer augmentar un atur que continua pujant.