Dues setmanes i el tic-tac de les eleccions s'apagarà definitivament. Ens resten, per tant, catorze dies escassos de pa i circ que culminaran avui amb la comèdia-debat de Rubalcaba i Rajoy. D'aquesta manera, els dos partits majoritaris han aconseguit crear aquesta ficció d'elecció bipartidista on la lluita maniquea està entre el suposat vermell dels socialistes descafeïnats i el blau fosc d'una dreta que intenta oferir una imatge de centre moderat. A la posada en escena també li ajuda una llei electoral injusta que, en molts casos, no reflecteix la voluntat popular. D'aquesta manera, molts ciutadans redueixen les seves possibilitats d'elecció, la simplificació del vot útil, de no tudar un vot en una comunitat on la lluita està entre dues forces i la resta és pura il·lusió. Aquests són precisament els arguments que molts ideòlegs i creadors d'opinió pública utilitzen per justificar un enfrontament que intenta emular els debats ja clàssics americans o europeus.

A la nostra democràcia recent els debats a dues bandes són relativament recents, amb el primer vàrem visualitzar, contra tot pronòstic, que un pèssim líder i orador com Aznar podia amb esforç i molta preparació guanyar ostensiblement la partida. Després de l'històric "Vagi-se'n, senyor González", els organitzadors de campanyes varen entendre que, encara que la televisió no fa més que reforçar la ideologia de l'espectador, estava en joc el prestigi i la imatge del líder. Han passat quatre anys de Rajoy amb la mirada perduda, l'americana estreta i petita, parlant d'una nina que volia un futur millor. Un ridícul que encara avui li recorden amb multitud de paròdies i que segurament ell mateix guarda a la seva memòria en el calaix dels grans errors. Però en Rajoy d'avui és diferent, han passat quatre anys, una crisi econòmica sense precedents i unes enquestes que li auguren una victòria aclaparadora. A l'altre costat hi ha el temut Rubalcaba, un candidat intel·ligent i hàbil que juga amb tot en contra però que encara així irradia respecte i por al contrari.

Amb aquests contrincants hauria estat interessant viure un debat real, obert, flexible i, sobretot, plural. Volíem un intercanvi acalorat de projectes i d'opinions per poder visualitzar el que realment està en joc però segurament el que tendrem és un altre producte enllaunat del màrqueting oficial dels partits. Temes pactats, color del decorat i de les corbates consensuats, alçades de les cadires igualades, intervencions cronometrades per àrbitres i una posada en escena de sarsuela per un debat previsible amb dos guanyadors. Tots sortiran satisfets i els cortesans de cada formació es dedicaran a lloar l'actuació del seu, mentre que els mortals ens quedarem amb aquesta sensació de buidor que tenen els bufons quan s'adonen del seu paper trist. Serem el públic silenciós, i una mica enganat, d'un sarau que ens costarà mig milió d'euros. Però tranquils, estam avesats a pagar.