Feia molt de temps que sospiràvem perquè hi hagués algú, a Espanya, que reconegués clarament i sense embuts la condició nacional dels Països Catalans, que ens donàs suport en el procés d'independència i que ens estimàs més fora del Regne d'Espanya que no dins. I anàvem cercant com el clàssic grec per les places il·luminades, amb una espelma. Volíem trobar alguna persona d'aquestes característiques, per poder fer-li homenatges, abraçar-la, lloar-la i, si venia el cas, omplir-li la faç de besades. I, finalment, l'hem trobat!

Es tracta, ni més ni manco, que de l'excel·lentíssim senyor Gregorio Peces-Barba, qui va ser president del Congrés la primera legislatura que el PSOE guanyà per majoria absoluta, que començà l'any 1982. En Peces-Barba, la setmana passada, davant una reunió de juristes seriosos i gelosos del seu altíssim quefer, va verbalitzar la consideració que potser a Espanya li hauria anat millor, al segle XVII, quedant-se Portugal, en comptes de Catalunya. Segons la hipòtesi de Peces-Barba, doncs, Portugal seria avui una comunitat autònoma d'Espanya -supòs que reivindicativa de més autonomia, del concert econòmic i totes aquestes coses- i Catalunya hauria esdevingut un país plenament independent, i avui seria un dels estats membres de la Unió Europea.

No estic segur que a Espanya li hagués anat millor, segons aquesta hipòtesi, però sí que estic convençut que li hauria anat millor a Catalunya.

En qualsevol cas, Peces-Barba, un dels cappares de l'actual Constitució espanyola, amb les seues declaracions, fa un favor extraordinari al nacionalisme català: reconeix a Catalunya la mateixa qualitat nacional que a Portugal. Dit sigui tot fent un petit parèntesi, tenc un amic que, de seguida, va recuperar el lema "L'autonomia que ens cal és la de Portugal", que tants hem portat alguna vegada en adhesius a les carpetes o als vehicles.

Puc entendre que hi hagués una colla de juristes catalans que immediatament començassin a protestar per les declaracions de Peces-Barba. Ho feien, naturalment, perquè es consideren espanyols d'arrel, i, per tant, troben una ofensa que el cappare de la Constitució els equipari amb els portuguesos, que, per molt que siguin membres de ple dret de la Unió Europea, encara hi ha espanyols que els consideren estrangers. Ho feien perquè se sentien, per les declaracions de l'il·lustre jurista, expulsats d'Espanya. I ells en volen fer part sense cap tipus d'entrebanc, plenament i sense distincions. Són dels que consideren que la relació de Catalunya amb Espanya és la mateixa que hi pugui tenir Andalusia, Castella o la Rioja.

També entenc que la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, hagi declarat que la millor resposta a les declaracions d'en Peces-Barba és el silenci. Certament, el silenci no compromet a gran cosa. I dir qualsevol cosa, en aquesta qüestió, implica mullar-se. I, moltes vegades, mullar-se implica un autèntic mullader. Potser ja es veia, la senyora De Gispert, tornant a entrar al Parlament en helicòpter, mentre milers d'indignats clamaven per una Catalunya espanyola davant les portes del Parc de la Ciutadella.

Potser al Principat la societat encara no està prou madura perquè el Parlament de Catalunya faci un homenatge a en Peces Barba, que seria el que ara correspondria, tenint en compte el favor immens que ens ha fet a tots plegats. Que l'hi fes el Parlament de les Illes Balears podria assolir la qualitat d'autèntica humorada. Però ho veig més factible que no l'organització d'un homenatge per part del Parlament del Principat.

El que no acab d'entendre és per què, amb la consideració de Catalunya com a nació que té el gran jurista, el Consell de Ministres, fa un parell d'anys, li va atorgar la Gran Curz de la Real y Muy Distinguida Orden Española de Carlos III. Igual patien, transitòriament, d'un petit problema de lateralitat.