L'afer dels anunciants que han desertat del programa La noria té la virtut de recordar-nos que les empreses també tenen o poden tenir consciència. Que rebutgin unes determinades pràctiques del business-show toca indicar que s'autoimposen límits, o almenys que tenen nocions de la necessitat d'imposar-se'ls.

Davant d'un escàndol perpetrat en nom de la llibertat d'expressió, unes empreses han decidit no facilitar amb la seva publicitat l'èxit o la supervivència d'aquest programa. Rebutgen que se'ls associï amb les seves males pràctiques, amb la qual cosa ens diuen que tenen perfecta consciència del que és èticament admissible i del que és reprovable.

No és la primera vegada que passa això, però, així i tot, podríem dir que s'assenta una mena de precedent, que dels fets se'n pot deduir una certa jurisprudència moral. (A l'hora que servidor escric aquest paper, ignor com anirà avui l'edició del programa en qüestió. Me n'assabentaré demà per la premsa, perquè aquests programes, per moltes pretensions que tenguin, per moltes raholes que mantenguin, són dels que m'avorreixen profundament més enllà dels vuit segons rutinaris del zàping).

Si deia abans que no és la primera vegada que l'empresa, per mitjà de la publicitat, es posiciona en relació a un afer de comunicació, és, òbviament, perquè hi ha una pràctica empresarial continuada, considerada ja normal, consistent a donar o negar suport a determinades publicacions. A Espanya han mort diaris i altres mitjans perquè les empreses que més gasten en publicitat s'han negat des del principi a anunciar-s'hi. Casos d'empreses que han rebut pressions per publicitar-se o deixar de fer-ho en uns o altres mitjans de comunicació són, més que freqüents, normals. (Així com unes empreses han reaccionat amb un cert esperit regeneracionista en la qüestió de La noria, d'altres s'han llançat a la croada de salvar mitjans de comunicació d'orientació filofeixista, per exemple, en les quals s'han estrevengut episodis més escabrosos i tot que el de referència.)
No anirem a aclarir ara si les empreses es mouen per convicció o per conveniència, però és clar que un sentiment generalitzat de rebuig -o d'aprovació- pot incidir en les decisions empresarials a l'hora d'anunciar-se o no en determinats mitjans. Hi ha societats que no admetrien segons quina publicitat, i d'altres la rebrien amb tota normalitat. Quan es tracta de societats ben conformades, conseqüents, el seu estat d'opinió i la seva sensibilitat són tenguts molt en compte per les agències de publicitat i pels seus clients. Nosaltres patim una anèmia social tan notòria, estam socialment tan afeblits, que no podem ni pensar de lluny que els nostres sentiments puguin condicionar els missatges publicitaris ni tan sols la llengua en què ens agradaria rebre'ls.