Ficcions indesitjables?

Si la setmana passada va ser l'astracanada de Peces-Barba sobre la conveniència de bombardejar Barcelona cada cert temps, aquesta setmana ha estat el gag d'una sèrie de Telecinco el que ha indignat molts catalans.

Durant un capítol d'Aída, un personatge racista, homòfob, franquista i masclista parlava sobre la possibilitat de donar un nounat en adopció i deia: "Imagínate que se lo queda cualquier indeseable; o peor aún, un catalán". És lògic que els catalans s'hagin sentit ofesos? S'han de prohibir aquestes opinions en una sèrie de ficció? La cadena privada hauria de disculpar-se?
Tenc claríssim que la resposta a totes tres preguntes és que no. Jo ja entenc que els catalans siguin susceptibles -quan t'han donat tant pel sac, la susceptibilitat sovint és una forma de tenir raó-, i entenc també aquells que es lamenten del fet que Telecinco no tendria collons de posar en boca d'un personatge, per molt horrible que fos, un acudit igual de despectiu sobre els andalusos o els extremenys, i entenc també que resulti injust -un greuge inacceptable- el fet que Telecinco pugui emetre aquest gag quan a TV3 no se li perdonaria mai emetre'n un de similar sobre els murcians, els madrilenys o els espanyols en general.

Convé dir també, però, que una cosa són els comentaris d'un Peces-Barba, fets en un context suposadament seriós i revestits amb la seva presumpta respectabilitat, i una altra cosa molt diferent és el que pugui dir un personatge en una ficció televisiva. No és només que el personatge en qüestió sigui ideològicament i moralment detestable, i que per tant la seva desqualificació anticatalana no tengui cap credibilitat; és, també i sobretot, que els creadors (audiovisuals o literaris) tenen dret a fabricar ficcions amb tots els materials -tots- que la realitat els posa a l'abast.

Agradi o no, és necessari que la ficció tengui una relació directa amb la realitat, perquè un dels seus deures és retratar-la i explorar-la tal com és, amb les seves belleses i escòries, amb els seus personatges carismàtics i esplèndids i, també, amb els repugnants i demencials. La bona ficció sempre és atrevida i, sovint, és irreverent. Això ho saben bé els creadors nord-americans, que tenen una relació molt lliure i valenta amb la realitat i, en conseqüència, són (bum!) els millors.

Exemples. A la sèrie The Office, el protagonista, Michael Scott, és un ignorant que té tots els prejudicis sexistes i racials imaginables i que, tanmateix, està convençut de ser el súmmum de la tolerància i l'equanimitat. La quantitat de gags memorables que això origina -sobre els negres, els asiàtics, els àrabs...- és impressionant. En una altra sèrie extraordinària, Entourage, hi surt un representant d'actors, Ari Gold, que té la llengua més bruta i viperina que s'hagi sentit mai en una pantalla. Els insults delirants i el tracte abusiu que dedica al seu secretari, un asiàtic homosexual, dóna escenes d'una comicitat hilarant.

I això per només parlar de comèdies. En una escena bestial de la sèrie dramàtica The Wire, l'alcalde tot just elegit de Baltimore parla amb dos policies dins el seu cotxe patrulla. L'alcalde vol conèixer de primera mà l'estat dels barris més conflictius i pobres de la ciutat, habitats per negres. Els agents, cínics i cansats, li expliquen que la situació és una catàstrofe sense solució. L'alcalde els demana què li aconsellen per millorar-la. Un dels policies, tot seriós, fa la següent proposta: "Un bombardeig aeri. Fòsfor blanc. El meu germà és marine, i a Fal·lujah funciona".

Mentre sigui de qualitat i ofereixi una visió veraç i complexa de la realitat, la ficció pot fer el que li doni la gana. ¿Què vol dir tenir qualitat i oferir una visió veraç i complexa de la realitat? Ah, això es mereixeria un article a part. O un centenar.