Una copa, a Manacor

Començ a escriure aquestes paraules -ho he de dir- amb l'absolut convenciment que l'article serà un fracàs, un bunyol. Ho serà perquè, per diversos motius -principalment per agraïment-, em toca avui escriure sobre un èxit i sobre una victòria relativament personal que em va permetre recollir un trofeu -una copa- el dia de Tots Sants a l'hipòdrom de Manacor. Ho havia somiat moltes vegades. He dit que la victòria va ser personal només relativament perquè, com heu pogut suposar, no vaig ser jo el que vaig córrer, sinó un cavall del qual som accionista -els interessats podeu consultar la meva plana web- majoritari. El cavall es diu Verí de Font, un fill d'In Love With You i de Dalia de Kit, nascut i criat a la més prestigiosa -també la més cara- de les eugassades de Mallorca: Sa Font, de Búger.

Tornem, però, al principi. Com es pot escriure amb dignitat sobre un èxit? O, més concretament: com he d'escriure jo sobre una victòria, si durant tota la meva vida m'he preparat per assaborir així com cal -amb dolor, però amb dignitat- les derrotes, que, com en la cançó de Brel que tant bé versionaren en Serrat i na Guillermina, he vist venir de lluny? Com s'ha de filosofar sobre un triomf, si estic convençut que la filosofia i, més encara la literatura, és el refugi d'aquells que surten a combatre amb la vida sabent que la derrota està assegurada. Coneixeu alguns exemples presentables de literatura triomfalista? I en el camp de la música? Amb tristor es poden cantar cançons com Ne me quitte pas, Et maintenant, La barca o So long Marianne, però us posau una mica alegres i veureu que l'únic que us surten per la boca són Clavelitos, Que viva España, Los pajaritos o altres collonades semblants. Només Cole Porter va ser capaç de crear cançons al mateix temps alegres i poètiques. Estic del tot convençut que és impossible escriure amb dignitat i sense passar vergonya sobre triomfs, victòries i alegries, i menys encara si són pròpies. Però jo, com heu pogut comprovar des del principi, he decidit fer-ho avui.

La raó? Molt senzilla: tenc niuat dins la meva ànima un sentiment encara més fort i més imperiós que el de la vergonya. És el de l'agraïment. I no podia deixar passar l'avinentesa d'haver guanyat un trofeu, després de més de quaranta anys de sequera, sense fer públic el meu agraïment a tots els que l'han fet possible. En primer lloc, als consellers i intermediaris -principalment en Gaspar Oliver i en Toni Tur- que se les enginyaren perquè en Verí de Font arribàs a ser de la meva propietat. El meu agraïment ha d'anar dirigit, en segon lloc, als entrenadors -un en blanc i l'altre en negre- Domingo Pérez Mendiola i Jaume Morro, que han ensenyat a córrer el cavall i han tengut cura de la seva salut. Dec també, a en Jaume, haver après que els cavalls només poden descansar si tenen el privilegi de pertànyer a propietaris adinerats, però els que pertanyen a propietaris que tenen, com jo, la butxaca ben eixuta, necessiten contribuir cada diumenge a posar remei a la magra situació del seu amo. El meu agraïment ha d'anar dirigit, finalment, a Joan Antoni Riera-el Boveret-, que va impartir una altra autèntica lliçó magistral del que és l'estratègia en una cursa. Va escriure un guió que, com els dels bons thrillers, va mantenir amagades fins al final les cartes que duia dins la seva màniga. En acabar la cursa i després de recollir -tot collons, la veritat- el trofeu, em varen entrevistar per a un programa que IB3 vol dedicar a en Boveret. Em demanaren quin era el seu secret, en certa manera, en quina àrea cerebral tenia estotjades les seves virtuts com a menador.

Els vaig contestar que aquesta era una pregunta de la qual mai arribaríem a saber la resposta amb propietat. Que jo, com a historiador de la ciència, no tenc una explicació plausible d'on va treure Darwin la inspiració que el va permetre formular la teoria de l'evolució, tampoc, com a afeccionat i crític ocasional de la pintura, d'on sorgiren les constel·lacions que pintà Joan Miró, ni els "estudis" per a piano que escriví Chopin. Ignor, igualment, com ho fa el Boveret per menar així com mena. No, no sabem on anaren a pouar per adquirir les seves facultats els genis: ni Darwin, ni Miró, ni Chopin, ni, per suposat, el meu, no menys admirat, Boveret.