El convidat

Després de concedir una entrevista televisiva al programa El Convidat d'Albert Om, el cantant Gerard Quintana, de Sopa de Cabra, s'ha vist posat a l'ull de l'huracà, sobretot perquè s'ha pogut veure que no parlava en català a les seves pròpies filles. La revelació d'aquest fet -les nines viuen a Eivissa amb la seva mare catalana i castellanoparlant- ha aixecat polseguera a les anomenades xarxes socials, sobretot a Twitter, plataforma on la gent deixa anar les coses més arbitràries i sovint més difícils d'encaixar. I ha motivat desenes d'articles periodístics, defensant l'opció del cantant o bé criticant-la.

En primer lloc, quan algú deixa que les càmeres entrin a casa seva ja hauria de saber a quina mena de mirades s'exposa; així, no ens ha de sorprendre que, dies després de la polèmica, Quintana hagi acabat el seu article al diari Ara amb la següent frase: "Pots tornar quan vulguis, Albert, però millor a fer una costellada. I només amb la càmera del mòbil, sisplau. Una abraçada!". Pel que fa a la polèmica sobre les llengües que ha d'usar un catalanoparlant amb els seus fills -sobretot si és algú amb un renom dins la cultura popular catalana i no un cap del llista del PP-, només he de dir una cosa: cadascú pot fer el que vulgui, això és ben cert; ara bé, després de certes opcions, però, no ens podem permetre el luxe de donar lliçons de patriotisme o militància cultural als altres, ni crec que siguin del tot honests certs posicionaments públics. ¿Per què no deixa de sorprendre'ns descobrir que Karl Marx, per exemple, no pagava el sou a les seves criades, ell, activista absolut de la redempció dels explotats; o que Rousseau, que tant va escriure sobre pedagogia i criança dels nens, abandonés els seus propis fills -cinc- a l'orfenat? Quan descobrim una certa arbitrarietat no podem deixar d'irritar-nos -se'n diu fariseisme-, encara que puguem entendre les raons i el conjunt de matisos que poden justificar cadascuna de les diverses opcions.

En l'article citat, Quintana, potser per deixar veure que ell milita a favor del català, explica la següent anècdota: estant a Madrid, a A3 Ràdio, li demanen que provi el micròfon de l'estudi, cosa que Quintana fa, recitant, en català, un bonic parlament shakespearià. Llavors els tècnics de control li demanen que si el pot repetir en un altre idioma. I Quintana explica: "Els responc si volen que els ho digui en anglès. Marxem sense fer l'entrevista". ¿Calia, però, partir? És ben possible que els tècnics de so volguessin escoltar algunes paraules intel·ligibles per ells, que no saben català, paraules gràcies a les quals podrien avaluar el bon funcionament dels micròfons. Demanar un canvi de llengua, en aquest cas, no és símptoma d'intolerància ni mala fe -sospitar que ho és ¿no és anar massa lluny?-: és demanar la intel·ligibilitat per raons de sentit comú. ¿Quin excés de zel és aquest? Entre exageracions i inconsistències, el català coixeja. Caldria una educació en l'ús de les llengües que aclarís a molta gent els marges del civisme.