El cunerisme és una vella tradició política de l'Espanya unitària i centralista. Aquesta pràctica, encara vigent pel que es veu, suposa l'exportació de candidats a diputat des del centre fins a les circumscripcions electorals de la perifèria. En el segle XIX, com que Madrid concentrava quasi tota la vida política, hi residien un gran nombre de polítics, ja fossin madrilenys o procedents d'altres indrets. Així, quan arribaven les eleccions, la circumscripció de Madrid no donava abast, així que molts d'aspirants a diputat es col·locaven per les províncies, encara que no tenguessin ni idea dels problemes i inquietuds del districte pel qual pretenien esser elegits. Mallorca no en va esser cap excepció. Sota les lleis electorals que establien el sufragi censatari, és a dir, el vot dels rics, entre el 1837 i el 1868 i entre el 1879 i el 1886, desenes de candidats per Mallorca eren cuneros sense cap relació amb l'Illa. Gràcies a les recerques de Francesc Sàez Isern, coneixem la nòmina completa d'aquests poc escrupolosos candidats.

Entre d'altres, hi trobam destacats polítics espanyols com Francisco J. Istúriz, del Partit Moderat, president del Govern el 1836; Francisco Serrano, que va arribar a esser president provisional després de la Revolució de Setembre de 1868 i regent d'Espanya entre el 1869 i el 1871, i el republicà moderat Emilio Castelar, president de la Primera República la tardor del 1873. Hi havia molts de cuneros que havien estat ministres i segurament aspiraven a un escó per Mallorca com a premi de consolació. Aquest era el cas de Nicolás María Garelli, moderat; José Landero Corchado, progressista; Joaquín Francisco Pacheco, moderat, i Antonio Ríos Rosas, també moderat. Encara eren més nombrosos els militars i polítics, com Francisco de Paula Figueras, Manuel de Soria Fernández, Manuel Montes de Oca, que el 1841 protagonitzà un pronunciament, Juan Aldama, Santos San Miguel i Manuel Lebrón, per només citar alguns dels candidats. No hi ha dubte que els militars han condicionat durant segles la història de l'Estat espanyol i de les Illes Balears.

D'altres cuneros eren exgovernadors civils de les Illes Balears, un càrrec reservat quasi en exclusiva per als peninsulars. Aquest fou el cas de José Fernández del Cueto i Carlos Navarro Rodrigo. També hi va haver nobles cuneros, com el marquès de Casa Fuerte o el comte de Santa Coloma, un català. Esment a part es mereix l'historiador i filòleg Marcelino Menéndez y Pelayo, d'ideologia tradicionalista i catòlic radical, que va esser elegit diputat pel Partit Conservador l'abril del 1884. Com va indicar l'historiador Pere Fullana a la imprescindible Gran Enciclopèdia de Mallorca, va fer una tournée electoral per la Part Forana i una conferència sobre Ramon Llull a l'Institut Balear. A partir de l'aprovació del sufragi universal (1890), el cunerisme va tendir a desaparèixer però un nou partit, el PSOE, encara molt minoritari, sovint presentà candidats forans. En aquest cas, no es tractava de recompensar serveis prestats o de continuar carreres polítiques en els partits hegemònics, però el fet de presentar a Mallorca personalitats com Pablo Iglesias (1893) o Antonio García Quejido (1893, 1896, 1898 i 1899) demostra manca de sensibilitat cap al fet diferencial illenc.

Tampoc no es varen lluir els republicans del 1931, quan presentaren per les Illes Balears ni més ni manco que Manuel Azaña. Aquest, a sobre, va renunciar a l'acta perquè també havia estat elegit en una altra circumscripció i es varen haver de fer, l'octubre d'aquell mateix any, unes eleccions complementàries per a cobrir el seu escó. De totes maneres, no tothom acceptava el menyspreu a Mallorca que implica el cunerisme. El 1884, els republicans possibilistes del diari La Opinión recomanven: "'Mallorquines! En la próxima elección de diputados a Cortes, votemos paisanos nuestros, procedan de donde procedan. Ellos conocen nuestras necesidades locales, y por ello trabajarán en Madrid a fin que sean atendidas. 'Abajo los forasteros! Sean buenos o malos, cuidadosos o indiferentes".