Holmes s'injecta droga (1890)

Sherlock Holmes agafà l'ampolla de l'angle de la lleixa de la llar i la seva xeringa hipodèrmica del seu pulcre estoig de tafilet. Insertà, amb els seus dits llargs, blancs i nerviosos, la delicada agulla, i s'arromangà la màniga esquerra de la camisa. Per un instant, els seus ulls es posaren, pensatius, al musculós avantbraç i al canell, coberts ambdós de puntets i marques de les innombrables punxades. Finalment enfonsà en la carn la punta esmolada, pressionà cap abaix el delicat èmbol i es deixà caure cap al darrere, enfonsant-se en el seient folrat de vellut i exhalant un profund sospir de satisfacció. Durant molts mesos jo havia presenciat aquesta operació tres cops al dia; però el costum no havia arribat a aconseguir que la meva ànima s'hi adaptàs. Al contrari, cada dia que passava em sentia més irritat davant de tal espectacle, i totes les nits sentia sublevar-se la meva consciència en pensar que m'havia mancat valor per protestar.

Una vegada i una altra m'havia promès que li diria tot allò que pensava sobre la qüestió; però hi havia alguna cosa en les maneres fines i despreocupades del meu company que el feien el darrer dels homes amb qui un pugui sentir desitjos de prendre's quelcom semblant a una llibertat. La seva gran energia, les seves maneres dominadores i l'experiència que jo havia tengut de les seves moltes i extraordinàries qualitats, em restavenconfiança i em feien poc partidari de dur-li la contrària. Tanmateix, ja fos efecte del Beaune que jo havia près en el sopar o l'addicional irritació que em produïa la manera amb què Holmes actuava, no em vaig poder contenir i li vaig demanar si aquesta vegada es tractava de morfina o cocaïna. Em respongué que era cocaïna d'una solució al set per cent i em preguntà si m'agradaria probar-la. M'hi vaig negar i li vaig dir que la meva constitució física encara no havia superat del tot la campanya de l'Afganistan i que no em podia permetre de sotmetre-la a cap tensió anormal".

Però Holmes no hi veia gran perill. Opinava que la droga estimulava i aclaria la ment d'una manera tran transcendental que els seus efectes secundaris li resultaven passatgers. I com canvien les coses. Com baraten els costums. Heus aquí que el més gran heroi detectiu de tots eIs temps, l'home de la prodigiosa intel·ligència, aquell que representa la protohistòria de les ciències policials, era un drogoaddicte. No oblidem que a final del segle XIX i primer terç del XX, la droga, els estupefaents, eren moda dins determinades capes de l'alta societat i també dels cercles artístics i culturals. Recordem aquella gent milionària insatisfeta, aquells aventurers de llinatge il·lustre o casa bona que acabaven visitant les sales de fumar orientals, i també a París o a Londres, les "generacions perdudes"... no és precís davallar al moviment hippy. EIs antecedents són massa nombrosos.
I sir Arthur Conan Doyle contava el vici del seu personatge sense cap mania.