Carrers que cremen

El carrer, és evident, guanya la batalla a la política; les pilotes de goma i els esprais policials s'enfronten a les escopinades, els insults, els contenidors cremats i els vehicles desventrats. El carrer -també a Mallorca- viu en un permanent estat d'efervescència, atiat el foc social per fanàtics embolicats amb banderes excloents o per professionals de la violència amb caputxes i còctels molotov casolans, que mostren les urpes de la irritació civil a unes autoritats paralitzades pel pànic que caigui el primer mort en aquesta revolta social globalitzada que vivim.

Mallorca -com pertot arreu- també ha vist de prop l'abisme d'una insurrecció alimentada de mala llet, indignació, ressentiment social i una difusa ànsia justiciera amb tonalitats frikis. És el fracàs de la política com a eina de consens social; la derrota de la paraula davant la tirania dels crits i les amenaces, la constatació que la barbàrie, com en Messi dins l'àrea, només necessita un pam de terreny per fer una destrossa.

És evident que entre els exaltats blancs de Felanitx, els enfurismats negres de Son Gotleu o els adolescents que saquejaren el barri londinenc de Tottenham fa unes setmanes hi ha moltes diferències, però tots tenen en comú el seu menyspreu per les regles del joc de la convivència democràtica, per l'imperi de la llei i per la força de la raó. El més greu de tot és que una projecció mediàtica irresponsable i oportunista pot convertir provocadors, camells, fanàtics i curts de gambals en els nous ídols d'una societat atemorida, icones grotesques d'una cultura de la violència que ens pensàvem haver abolit fa molt de temps.