Una constitució de plastilina

La Constitució espanyola era fins ara una fortalesa inabordable. La seva pètria fisicitat ha estroncat les il·lusions de molts de ciutadans i de comunitats senceres, com la catalana, per exemple, que es va estavellar contra un text ja de per si compacte, i més encara si el seu guardià és aquell Tribunal Constitucional. La Constitució ha estat reiteradament emprada com a arma defensiva i ofensiva alhora -la millor defensa és un bon atac-, fins al punt que sovint ha aparegut com a norma escrita contra una part de la població. Ara no discutirem les seves virtuts i les seves bondats, sens dubte nombroses, invocades sovint des de tots els racons del territori de l'Estat. Però també s'ha de recordar que moltes vegades ens ha estat presentada com un obstacle, més que com una via per al ple desenvolupament de les comunitats humanes que bateguen a la seva empara.

Sobretot, era un refugi inexpugnable. Qualsevol suggeriment d'introduir-hi esmenes era assimilat a alguna forma de terrorisme -dur o blan-, a segregacionisme, a sobiranisme. La Constitució ha estat el dogma que ha regit l'Estat. No acabaríem mai si volguéssim filar prim els seus avantatges i els seus inconvenients. Però el resum sempre era el mateix: no la toqueu.

Per si algú havia arribat a creure en la naturalesa sagrada de la Constitució, ara s'acaba de demostrar que se la pot canviar de manera improvisada, el mes d'agost i en plena agonia de la legislatura; i que, a més, es pot fer amb el ple acord dels dos partits majoritaris -no parleu dels dos grans partits- espanyols. Com és això? No era matèria sagrada? Idò ja ho veis: compareix Zapatero amb uns folis a la mà, proposa que el text constitucional sigui sotmès a cirurgia de profunditat, i Rajoy diu que ell ja ho havia proposat abans. Rubalcaba, que s'hi havia oposat, reconeix que Zapatero l'ha convençut dient-li que el PP assumia el canvi: total, com si fos cosa de tres: Zapatero, Rajoy i Rubalcaba: te'ls regal.

Però no ens podíem presenciar resignadament un canvi tan radical en els defensors de la Constitució contra l'Estatut de Catalunya -i contra tantes altres coses-. Havíem de mirar de saber el perquè de tot plegat, i no ha estat tan difícil com semblava: hi ha una coincidència molt estesa sobre la força que ha mogut les coses: una ordre d'Angela Merkel.

Passats els tres o quatre segons d'estupor, podeu abaixar el cap i, fins i tot, inclinar-vos davant l'evidència. Es pot negar a set milions d'habitants de l'Estat una lectura més oberta de la Constitució. Però ara resulta que la tal Constitució, en mans d'Angela Merkel, és feta de plastilina. De manera que tots aquells per als quals la Constitució ha estat i continuarà sent un obstacle, farien santament acudint a guanyar-se el favor d'Angela Merkel. Què se li pot oferir per convèncer-la? Home, el més natural seria manifestar-li la bona disposició indígena a esdevenir el land número 17, fet que tants de residents a les nostres illes ja tenen perfectament assumit.