Per mi, el servici va ser una pèrdua de temps important en uns moments i edat que tots i cada un de nosaltres havia de començar a fer-se camí per la vida, guanyar qualque dobler per aidar a portar la creu, que se'n sol dir en català de Sineu. En el meu cas concret, per allò del mal camí passar-lo aviat, em vaig presentar voluntari amb 18 anys al Regiment d'Artilleria 91. I res, repetir que l'únic positiu de la meva "mili" varen ser les amistats que hi vaig fer i, gràcies a l'eficàcia i feinera d'uns quants, una trentena d'anys després mitjançant un dinar anual a part o banda ens hem anat retrobant. Aquestes amistats són una riquesa molt gran que d'altra manera no l'haguéssim assolida.
Després dels dos mesos d'instrucció, ens repartiren per diferents indrets, "bateries" com en deim els artillers. A mi i a una vintena més que ho sol·licitàrem ens destinaren a la caserna d'Inca, damunt el paper: quarter General Luque. Dels que menjàrem ranxo per Inca en férem un subgrup de cinc o sis que darrerament, per malalties o circumstàncies diverses, sols en quedàrem tres, que cada mes ens vèiem a ca un o a ca l'altre i fèiem un soparet de germanor. Aquests tres érem en Biel Crespí Cantallops de sa Pobla, en Llorenç Coll Vallori de Selva i el sineuer que signa aquí baix.
La meva relació amb els dos, Llorenç i Biel, sempre va ser molt bona, però si he de dir ver, sobretot amb en Biel, des del principi de la retrobada de garruts, fou una experiència superior, magnífica. Tornàrem a tenir els llunyans vint anys al cosset i a l'animeta, rèiem de collonades i ens enteníem pràcticament sense parlar, sintonitzàvem en tot i per tot amb una mútua rapidesa de reflexos mentals excepcional. No m'havia passat mai amb ningú més aquesta compenetració, aquell mirar-nos als ulls i no importar dir res. Sí, Biel. Sí de què? No anaves a demanar-me això o allò? I haver de confessar que sí, cony quin un, que semblava bruixeria. Era aquell germà que jo no havia tengut mai.
De tot el que arribàrem a fer quan l'etapa de setze mesos al General Luque, hi ha moltes coses que es poden contar i altres que no importa, que tampoc no ho heu de saber tot amb molt detall, vosaltres, però vaja, ja us ho podeu imaginar, sortidetes nocturnes d'amagat de l'oficial de servei, bauxes i femelles... Coses de l'edat. De tota manera, la veritat sigui dita, hi havia més veu que paraula, més coratge que realitat, més presses que punts d'arribada, més renou que velocitat, en resum, més fum que foc. Així i tot i fent honor a la veritat, he de saber reconèixer aquí i ara mateix que en Biel me'n donava amb una cullereta en tot i per tot, en això de desfermar-nos i llevar-nos traves mentals. Vatua Judes quin un!
L'estimat Biel fa un grapat de mesos agafà un mal mal que a poc a poc se l'empassolà, se l'engolí, un home com un canterano, cony, i quedà fet pols. Acabà la vida el passat 28 de maig i alguna cosa es rompé dins mi. Jo l'estimava molt i ara ja no hi és. Fins avui, una mesada llarga després, no he tengut coratge d'escriure aquestes notes de condolença. Em queden dos consols: ara ja no pateix, descansa; i la certesa que en Biel Crespí Cantallops, de Can Morber de sa Pobla, conrador per més senyes, sempre serà ben viu aquí dins, dins la caixa del meu pit.
Molt més que un amic de la “mili”
Comenta
Normes d'ús
Avís legal» El contingut dels comentaris és l'opinió dels usuaris o internautes, no de dbalears.cat
» No és permès escriure-hi comentaris contraris a les lleis, injuriosos, il·lícits o lesius a tercers
» dbalears.cat es reserva el dret d'eliminar qualsevol comentari inapropiat.
Recordi que vostè és responsable de tot allò que escriu i que es revelaran a les autoritats públiques competents i als tribunals les dades que siguin requerides legalment (nom, e-mail i IP del seu ordinador, com també informació accessible a través dels sistemes).
COMENTARIS
El "Servicio Social" per a les senyoretes era obligatori per a totes. Era imprescindible per treure-se el passaport o el carnet de conduir. No hi havia excepcions, només que "les senyoretes" que no estudiaven ni feien feina (només esperar un "partit"), hi anaven el matí, i les que estudiaven o feien feina , de horabaixa-nit. Crec que durava 6 mesos màxim.
El “servicio militar†i el “servicio social†(per les al·lotes, no sé si únicament universitàries) eren efectivament obligatoris.
Anàven voluntaris, abans del sorteig de plaça, els qui volien evitar Marina (més llarg) o Àfrica (més dur), entre d'altres casos esmentats per Cocou.
Les “Milicias universitarias†no eren per tothom. Només pels universitaris de “buena conductaâ€. Una de les formes més habituals de coacció durant el franquisme era, precisament, el fer fer el “servicio militar†normal, on els universitaris no adictes al règim eren coneguts, esperats i rebuts amb una consideració especial.
A Mili KK: Vosté no sap de que parla. Dels 14 anys fins al 20 un es podia fer voluntari només amb el permís patern firmat, el certificat de sebre llegir i escriure, i el de bona salut física i mental. No sempre era per quedar a Mallorca, era per poder triar "Cuerpo" i lloc. Jo mateix vaig triar Infanteria ( el més duret), i també sortir de Mallorca. I altres vingueren aquí des de la Península, fent-se voluntaris allà i triant Mallorca.
A 14 anys un podia entrar com a "Educando de Banda" (corneta o tambor) i als 16 passava a la Banda de Música de Capitania i sortia músic professional si deixava l'exèrcit quan li tocava. A algún, eren els pares que als 16 anys l'enviaven a l'exércit perquè no anava d'estudiar ni de treballar. Altres s'hi feien perquè volien esser militars de carrera, i si et presentaves a l'Academia essent Caporal de 1ª i batxiller superior i aprovaves, tenies la carrera practicament de franc (el meu cas, però no vaig poder ingressar i vaig sortir per estudiar una altra cosa). És veritat que n'hi havia que es feien assistents, "las marmotas" (criades), els deiem, i no vestien uniforme i eren un poc ridículitzats, pero aquesta funció també era voluntària. Jo hi vaig anar voluntari amb ganes, vaig triar cos, lloc, i esser caporal i caporal 1er. I no me'n empenet de res. Me va agradar i guard molt bons records de l'exèrcit, tant dels meus oficials i suboficials, com dels companys, menjar, vida de campament...etc.
I com a detall, li diré que entre els voluntaris i el forçosos (de quinta), no hi havia unes relacions tan bones com entre tots el voluntaris i els tot forçosos, ni el mateix nivell cultural, perquè els estudiants no voluntaris, arribada l'hora, solien escollir les Milícias Universitarias i feien la mili d'oficial (Alferes).
MOLT MES QUE UN AMIC DE LA "MILI"... SEMPRE EL TEUS ESCRITS MOS LOGREN EMOSIONAR. SI QUE SOM MES QUE AMICS DE MILI. GRACIAS UN PIC MES I UNA ABRAÇADA ESTIMAT BIEL. JOAN
La mili voluntària no ha existit fins fa poc a l'estat espanyol. En el temps que aquest home va fer la mili era forçosa (si o si). Només hi havia una diferència. Si es feia voluntària un podia quedar a l'illa i no ser desplaçat a les províncies africanes (Sàhara, Rio Muni...), però s'havia d'empessolar mig any més de submissió: un soldat era un submís total i fer de serv d'un oficial d'alta graduació era encara el millor que podia desitjar (assistent, fer la compra, fer feines personals)
Ja és tenir ganes de fer el servici, fer-lo voluntari!
Això que comtes de la mili, també em va passar a mi. El que no em quadre, Biel, és que si tenies 18 anys, i som de la mateixa edat més o manco, el feres voluntari, i els voluntaris no feiem 16 mesos som els forçosos de 21anys, sino 20 mesos. En feiem 4 més.
A l'exèrcit feien molts i molt bons amics (a vegades acabaven cunyats i tot) però eren unas amics de mitja Espanya, que acabada la mili ja no veies pus mai més, en sa majoria. Això mateix diu l'escriptor Antonio Muñoz Molina de la seva época de soldat de'Infanteria,
No pocs es feien voluntaris per fer la carrera militar de l'Escala Auxiliar (de ciuró, xusquero), i altres anaven a la Marina molt joves (per a 2 anys) perqué sense el servei militar fet a la Marina no podien dedicar-se a les industries i treballs del mar abans dels 23anys.
Algun s'allistava a La Legión o als Paracaidistes. Durant la meva jovintut hi havia molt d'esperit mimlitar i de vocacions sacerdotals. Com ara...