Molt més que un amic de la “mili”

TW
8

Per mi, el servici va ser una pèrdua de temps important en uns moments i edat que tots i cada un de nosaltres havia de començar a fer-se camí per la vida, guanyar qualque dobler per aidar a portar la creu, que se'n sol dir en català de Sineu. En el meu cas concret, per allò del mal camí passar-lo aviat, em vaig presentar voluntari amb 18 anys al Regiment d'Artilleria 91. I res, repetir que l'únic positiu de la meva "mili" varen ser les amistats que hi vaig fer i, gràcies a l'eficàcia i feinera d'uns quants, una trentena d'anys després mitjançant un dinar anual a part o banda ens hem anat retrobant. Aquestes amistats són una riquesa molt gran que d'altra manera no l'haguéssim assolida.

Després dels dos mesos d'instrucció, ens repartiren per diferents indrets, "bateries" com en deim els artillers. A mi i a una vintena més que ho sol·licitàrem ens destinaren a la caserna d'Inca, damunt el paper: quarter General Luque. Dels que menjàrem ranxo per Inca en férem un subgrup de cinc o sis que darrerament, per malalties o circumstàncies diverses, sols en quedàrem tres, que cada mes ens vèiem a ca un o a ca l'altre i fèiem un soparet de germanor. Aquests tres érem en Biel Crespí Cantallops de sa Pobla, en Llorenç Coll Vallori de Selva i el sineuer que signa aquí baix.

La meva relació amb els dos, Llorenç i Biel, sempre va ser molt bona, però si he de dir ver, sobretot amb en Biel, des del principi de la retrobada de garruts, fou una experiència superior, magnífica. Tornàrem a tenir els llunyans vint anys al cosset i a l'animeta, rèiem de collonades i ens enteníem pràcticament sense parlar, sintonitzàvem en tot i per tot amb una mútua rapidesa de reflexos mentals excepcional. No m'havia passat mai amb ningú més aquesta compenetració, aquell mirar-nos als ulls i no importar dir res. Sí, Biel. Sí de què? No anaves a demanar-me això o allò? I haver de confessar que sí, cony quin un, que semblava bruixeria. Era aquell germà que jo no havia tengut mai.

De tot el que arribàrem a fer quan l'etapa de setze mesos al General Luque, hi ha moltes coses que es poden contar i altres que no importa, que tampoc no ho heu de saber tot amb molt detall, vosaltres, però vaja, ja us ho podeu imaginar, sortidetes nocturnes d'amagat de l'oficial de servei, bauxes i femelles... Coses de l'edat. De tota manera, la veritat sigui dita, hi havia més veu que paraula, més coratge que realitat, més presses que punts d'arribada, més renou que velocitat, en resum, més fum que foc. Així i tot i fent honor a la veritat, he de saber reconèixer aquí i ara mateix que en Biel me'n donava amb una cullereta en tot i per tot, en això de desfermar-nos i llevar-nos traves mentals. Vatua Judes quin un!

L'estimat Biel fa un grapat de mesos agafà un mal mal que a poc a poc se l'empassolà, se l'engolí, un home com un canterano, cony, i quedà fet pols. Acabà la vida el passat 28 de maig i alguna cosa es rompé dins mi. Jo l'estimava molt i ara ja no hi és. Fins avui, una mesada llarga després, no he tengut coratge d'escriure aquestes notes de condolença. Em queden dos consols: ara ja no pateix, descansa; i la certesa que en Biel Crespí Cantallops, de Can Morber de sa Pobla, conrador per més senyes, sempre serà ben viu aquí dins, dins la caixa del meu pit.