"Dóna'm llicència, mudable Fortuna, per tal que jo et pugui criticar de tot allò que coneixen, sens dubte, ignorants i sabuts. Els teus fets no presenten cap mena d'unitat i, fins i tot, resulten ser ben contradictoris. L'estel del nord hauria de ser el teu exemple, puix que ens orienta, i no el Trió, que té per costum la manca de constància, així com les set plèiades que Atlas vigila i que juntes, tot i que fan bona suma, s'amaguen després de la boira, però miren per qualsevol llei. Si així és... per què tu, la Fortuna, has de regir totes les coses amb llei absoluta, sense ordre i sempre gaudint de tal desgavell? No no vols fer el que fa el cel ni tampoc seguir la conducta dels temps, de les plantes i de les roses? Tu mostres les teves obres, que són o bé nocives o bé pròsperes i durables.

Per això, no és gens bo que ens cansis amb les teves alternances, ara alegres i suara enutjoses. Un cop hem acceptat les teves mudances, per una banda et governes d'acord amb la llei i per una altra et mostres discrepant, puix que la teva fermesa és no ser constant, el teu temperament és destemperança i el teu ordre, desordenança. La teva regla és ser irregular, la teva conformitat és no ser conforme i, amb tot plegat, desesperes tota esperança. Heus aquí la comparació. Així com els mariners, quan van per ponent, arriben a bon port si els vents no es posen braus entre Europa i el Nord d'Àfrica, però si Neptú mou el septentrió, les aigües s'avaloten i ja no tenen pau ni repòs. Així és el teu oneig, Fortuna avorrida, puix que la teva incertesa sembla el cas d'aquells que van per les ones del bé i del mal sense encertar mai cosa concreta.

La teva manca de mesura ens fa veure com es mou la teva roda i jo vull explicar, tot ullant-la, la manera amb la qual ens tractes la nostra vida". Res de més adient en aquests moments de crisi econòmica que parlar de la roda de la fortuna, la que un dia ens assenyala amb nombres positius i el següent ens porta a la bancarrota. I, tanmateix, qui això observava remunta la seva existència a la primera meitat del segle XV i era Juan de Mena, poeta andalús (Còrdova, 1411-Torrelaguna, 1456), que tingué una vida curta, tan curta com les dissorts que reparteix la teòrica roda. Després d'estudiar a Salamanca i a Itàlia, fou secretari i cronista de Joan II. Fou íntim amic del Marquès de Santillana i en tota la seva obra hi ha una forta tendència italianitzant. De fet, traduí al castellà diverses obres clàssiques llatines i això resta reflectit en l'abundància -defecte i virtut alhora- de cultismes i llatinismes sintàctics i lèxics, però res que el lector actual no pugui llegir. En aquest cas, una visió al·legòrica del món que aconsegueix accents de gran elevació èpica, tot i que hi fa servir un cert llenguatge de la mitologia antiga.