El silenciós debat sobre el futur de l'esquerra, concretament de la socialdemocràcia (l'única esquerra que encara sobreviu per merèixer debats) recorda cada dia més aquell optimisme intel·lectual i lúcid, però conscient del fracàs que s'acostava, del Raó i revolució, el llibre que Herbert Marcuse presentà el 1941 per aclarir fins a quin punt havien triomfat la Il·lustració i els vells ideals de la llibertat i la igualtat (i la fraternitat, tot i que el mot ha patit el pas del temps molts més que els seus companys de tríada). No sé si és una bona o mala notícia, perquè Marcuse havia lluitat en la Primera Guerra Mundial i va combatre a favor del socialisme a la República de Weimar, fets que situen com ha passat el temps, i això per no recordar que el gran divulgador i cotraductor d'aquest llibre fou Francisco Rubio Llorente, que en algun temps passat va estar en l'òrbita del PSOE, i ho dic així perquè més d'un cop ha recordat que no hi milita.

Un balanç senzill, massa senzill, d'aquell mític títol és que no han triomfat la raó ni, evidentment, la revolució. Marcuse no hi endevinà gairebé res d'economia ni albirà factors de primera magnitud que s'han afegit posteriorment a la política contemporània, com ara la globalització, Internet i els problemes ecològics, però agafes avui el llibre i hi llegeixes la seva definició dels temps preil·lustrats -quan "l'individu o era esclau o mantenia esclau el pròxim"- o la seva convicció en les possibilitats de l'idealisme democràtic -"les institucions socials i polítiques podien arribar a concordar amb el lliure desenvolupament de l'individu"- i hi entens que amb aquests fonaments, si es mantinguessin indiscutibles i vigorosos, molt del debat polític actual seria superflu i això suposaria, dins dels problemes, una bona notícia. Enfront d'això, la mala notícia és que cada dia se senten més veus que posen en dubte aquelles fonamentals llibertat i igualtat (i fraternitat) que fa tres segles (o trenta anys) només els més reaccionaris discutien; i que en tots els debats s'hi parli de o a l'Afganistan o de les limitacions a la llibertat d'informació i de comunicació, o de l'accés a la informació que atresora l'estat o del mercat laboral; cada dia hi ha més veus que proposen limitar i retallar els drets més bàsics.

Juan Francisco López Aguilar deia fa poc, des de la comodíssima tribuna del Parlament Europeu i passant comptes del debat actual sobre el futur de la socialdemocràcia (suposant que en té, per descomptat, que és molt suposar...), que hem de fer un esforç per explicar que la reflexió i el debat són necessaris i que s'ha d'explicar que no signifiquen embolic ni desunió. La pólvora, senyores i senyors! ¿Tant hem retrocedit que s'han de situar en la primera línia del debat obvietats tan òbvies? Perquè el que resulta innegable és que, si cal defensar aquestes obvietats, és perquè algú les amenaça, i aquesta sí que és una mala notícia.