El senyor Sandro Rosell, quan se li demana sobre les relacions entre el club de futbol que presideix i la Qatar Foundation, i sobre la qüestió dels drets humans a l'emirat, respon que els qatarians són feliços. Que ell no parlaria de dictadura, sinó de monarquia absoluta, i això: que el que sí que sap és que els ciutadans del país són feliços. Respecte de si hi ha persecució dels homosexuals, i de la situació d'inferioritat de la dona, replica, amb contundència presidencial i per duplicat per si hi havia dubtes, que no és veritat. L'aficionat culer pot celebrar les performances glorioses de l'equip sense cap escrúpol, perquè la paraula de Rosell dóna fe de la felicitat general i de la tolerància que caracteritza la petromonarquia patrocinadora.

Ara bé: són feliços els qatarians? La qüestió de la mesura de la felicitat no és fàcil, tot i l'existència de provatures tan meritòries com la Felicitat Interior Bruta instaurada a Buthan, un petit país que associam a freds himalaians i a la impertorbabilitat budista. Hi ha hagut un parell d'intents de comparar la felicitat dels diferents països a escala global. El 2006, Adrian G. White, psicòleg social de la Universitat de Leicester, va elaborar un Índex de Satisfacció Vital, basat en la mesura de la percepció subjectiva de la felicitat dels ciutadans dels diferents països. El país més feliç del món va resultar ser Dinamarca (qui ho diria, llegint Kierkegaard, o mirant pel·lícules de Dreyer!), i Qatar ocupava la posició 45 d'una taula de 170 països, empatant en la puntuació, curiosament, amb Espanya. Una macroenquesta mundial feta per Gallup dóna resultats semblants, tant pel que fa al lideratge de Dinamarca com pel que fa a les posicions que ocupen Qatar i Espanya. ¿Són feliços els qatarians, doncs? Doncs una cosa que està bé, sense passar-se. El que sembla desprendre's de les paraules de Rosell, en tot cas, és una concepció feudal en què la felicitat és allò que el monarca absolut ofereix de manera graciosa als seus súbdits. I que ho té més fàcil per ser feliç qui no es complica la vida amb històries de democràcia i llibertats.

Pel que fa a la situació des drets humans, els documents d'Amnistia Internacional ens informen que a Qatar existeix la pena de mort, que les relacions sexuals considerades inconvenients i el consum d'alcohol mereixen la pena de flagel·lacions, que els ciutadans estrangers són sotmesos a explotacions intolerables, que hi ha greus mancances en la proteció de les dones contra la violència domèstica, i que hi ha ciutadans empresonats pel delicte de blasfèmia. Per als que no hem estat mai a Qatar, la cosa se'ns presenta com un problema de credibilitats enfrontades: o bé hem de creure Amnistia Internacional, a qui la Qatar Foundation no patrocina cap camiseta, o bé hem de creure el senyor Rosell.

Per part del president, dir que allò que li importa de Qatar són els petrodòlars i que la resta és literatura hauria resultat certament brutal, però també hauria estat bastant més sincer. Els culers haurien d'anar pensant d'acampar davant el Camp Nou: a veure si els polítics són els únics que han de respondre de la seva paraula.