Ja ho diuen i deu ser veritat que no hi ha beata més recalcitrant que una puta repenedida. Potser és el meu cas respecte del tabaquisme, però procur dissimular-ho tant com puc, no pos cap emperò que es fumi en la meva presència, ni a dins ca nostra ni enlloc, al contrari, ben sovint escenific una paròdia de plaer contingut quan em ve a la cara una bavarada dels cigars que fuma algun amic, mmm, quina oloreta dic, és un Montecristo em sol contestar ell..., però per dins els plecs de la pasta de fulls del cervell m'hi rondineja la idea, la certesa de la idea, que la persona que tenc al davant xucla que xucla fum té molt de números d'una loteria macabra, molt fotuda. Ho he viscut de prop en l'observança de l'agonia lenta de la mort per càncer de pulmó d'amics corals a Cala Gamba. Primer va ser l'Antoni Forteza, empleat de banca, Ducados; després en Joan Sampol, ortopèdic dental ("barramer" que li dèiem nosaltres i no s'ho prenia malament), Winston i Marlboro; i el darrer el "Tolo" Janer, propietari, Ducados altre pic.

Al Joan Sampol i Verd, el "barramer", el setembre del 2004 va ser incinerat i amb els seus fills i una colla d'amics, en un llaüt portat pel Rafael, el contramestre del Club Nàutic Cala Gamba, portàrem a esbargir les cendres a la seva pesquera preferida, coneguda popularment pel nom de "sa casa pes castell", allà enmig de la badia ciutadana. La vivència va ser terriblement emocionant. Fins i tot vaig prendre notes per un poema que després vaig publicar el 2009 al llibre Com l'aigua i que a continuació reproduiré, per si hi ha algú que li véngui de gust un pessic de poesia, malgrat que sigui de la que amargueja una mica el paladar del cor:

.-"Biodegradable./ L'aire calitjós feia gust de ferritja./ Dels núvols grisos i malcarats gotejava/ una quasi imperceptible cama d'aranya molt àcida,/ semblava suor i eren llàgrimes amb terra roja/ que venia d'Àfrica, calenta, il·legal, sense papers.../ La mar no es bategava aquells instants amb plom,/ molt de plom d'escandall al fons de totes les mirades./ feixuga tristor fins i tot a les mans balbes, Joan, paraula./ Qualcú abundà en la informació que, tant el contingut/ com el continent, éreu absolutament biodegradables./ I regalàrem les teves cendres a la mar, Joan./ Era trist i mal de veure. Es solidificà el silenci./ A poc a poc, solemnement, molt pam a pam,/ et submergires cercant sense presses les arrels/ de tot allò tan amagat, tan recòndit, tan latent,/ tan definitiu, tan irreversible..."

Ben prest farà nou anys que vaig decidir deixar-ho, això del tabac. M'envergava una cinquantena de Ducados tots els dies. I qualque Fària. I alguna trompeta valenciana. Tossia molt i em vaig acollonir. Mai he estat dels més valents, jo, les coses així com són, però tossut sí, i vaig aconseguir deixar-ho. I la cosa, a més de donar-me més qualitat de vida, vaja, també m'ha fet l'obsequi de delectances com la d'avui el matí quan he llegit al diari: "La llei antitabac redueix l'asma infantil./ Els ingressos de nins asmàtics a centres hospitalaris, assenyalats com a indicadors, han disminuït des de l'entrada en vigor de la llei antitabac./ També s'espera una reducció dels ingressos per infart de miocardi, ja que el cor es recupera abans que els pulmons de l'impacte del tabac".

Ai, els fumadors passius. Ai. M'esgarrifa sols pensar que qualcú molt acostat a mi pogués tenir alguna complicació bronquial greu conseqüència d'haver conviscut tants anys amb mi. Ai. Sols pensar-ho se m'adrecen com agulles tots els pèls del cos, tu, de veritat.