Indignats i democràcia

TW
8

La primera tesi diu que de motius per a la indignació en sobren, que els acampats els assenyalen amb notable encert, que les seves mobilitzacions responen a inquietuds més que justificades i que mostren una energia del tot saludable. La segona tesi diu que els esdeveniments de la Ciutadella són una pallassada, una vergonya i, en alguns extrems com el del diputat cec, una vilesa. Són les tesis amb què coincideix un ampli espectre de gent de filiació política i cultural propera. Ho deix apuntat aquí, en síntesi, per emmarcar les quatre idees que volia donar: a mi també m'hi trobareu, en aquest espectre.

Els indignats fan molt bé de desmarcar-se de tota acció violenta, però potser no s'haurien de conformar amb això i s'haurien de preguntar sobre el sentit d'algunes actuacions. ¿Té sentit manifestar-se davant el domicili particular d'un alcalde que, per molt que ens disgustin les seves decisions, és un ciutadà amb dret a la seva vida privada? ¿Té sentit escridassar algú, en una manifestació, pel simple fet de pertànyer a aquesta casta de paràsits que són tots els polítics? No estic parlant, en el darrer cas, de si és correcte estamenejar-lo, sinó de si és justificable el fet de negar-li el dret a participar en una manifestació.

Continuam. ¿Té sentit manifestar-se perquè es constitueix un ajuntament que emana de les urnes? Sí que té sentit, sense dubte, manifestar-se davant una institució on es debat una mesura que es rebutja (davant el Congrés per una reforma laboral, posem per cas), o per denunciar la profusa presència d'imputats en un parlament autonòmic. Ara bé, ¿quin missatge dóna una concentració de rebuig a l'acte de constitució d'un ajuntament? I, arribant ja a la Ciutadella, ¿és correcte que l'objectiu d'una concentració sigui impedir el pas dels diputats en una sessió del Parlament? ¿Coaccionar, ni que sigui pacíficament, perquè les institucions no funcionin? Històricament, els interessats a impedir el funcionament de les institucions no han estat precisament els demòcrates.

Se'm podrà respondre que són accions disperses, però tot el moviment es realitza en acccions disperses. I que són una minoria, però és una minoria amb molta capacitat de contaminació, i s'ha de tenir la capacitat de contrarestar-la. La manca d'estructura dels indignats no ajuda a saber qui actua i qui no actua en representació legítima de tot el col·lectiu.

La qüestió de fons és si la denúncia de la desigualtat, dels abusos del sistema financer i del dèficit democràtic ha de prendre la forma d'una impugnació absoluta de la legitimitat del vot i de les institucions representatives. "No ens representau", criden els manifestants als diputats: la consigna no només oblida els milions de vots, com ja s'ha dit, sinó que es fonamenta en la ficció que hi ha representants "falsos" (votats pel poble alienat, se suposa) i representants genuïns del poble indignat i de les bases. Crec, des de l'esquerra que vol transformar l'estat de coses del moment, que de la impugnació radical i sense matisos de tota forma de política és difícil que en surti res de democràticament millor del que tenim. I que l'oloreta que desprèn el discurs antipolítica no és gaire d'esquerres.