La renúncia de tres magistrats del Tribunal Constitucional, dos de progressistes i un de conservador, a partir de la legítima argumentació que havien soprepassat de més de sis mesos el mandat de renovació previst a la Carta Magna, no amaga la profunda crisi d'aquest òrgan, d'una importància vital per a l'Estat espanyol. El fet que la seva composició sigui precària i que qualsevol baixa hi resulti molt mala de cobrir és la prova més fefaent de la intolerable politització i la presència, de cada cop més descarada, del partidisme dins una cort que s'hauria de distingir per l'exquisida independència del poder polític.

La decisió sobre la legalització de Sortu, però, ho ha canviat tot. L'èxit electoral d'aquesta coalició basca ha fet saltar les costures de l'Alt Tribunal. De fet, permetre que la formació abertzale es presentàs al comicis no es prengué des de cap òptica estrictament jurídica, sinó que s'inscriví en una pugna oberta entre el PSOE i el PP. Per molt que el president del Constitucional no accepti les dimissions, la situació és patètica.