"Na Martina era una pagesa bonica, torrada pel sol, d'ulls ardents, graciosa en el caminar. Tenia una cabellera remoguda, rinxada i flotant, que li queia per l'esquena com la crinera d'una egua jove. La solia fermar amb una veta vermella i restava així d'una seducció penetrant i aspra, que ella rectificava amb el seu caràcter un poc masclista. Havia nascut en un campament, caiguda en una nit de fred i endurida després en el decurs d'una infantesa errant. S'havia format en fortalesa i odiava els homes, recordant potser, quan ja era dona, brutalitats patides quan era joveneta. Per això li havien posat de malnom Chúcara (que significa brava, severa i, també, mula indòmita). La seva estimació envers de Muniz venia de temps enrere. Muniz havia tret la cara per ella en una hora compromesa i se l'havia feta seva.

Des d'aleshores les seves vides restaren lligades. Ella solia restar temporades tota sola, quan ell anava a esquilar, a guanyar per a la vida. Muniz només treballava per temporades: duia els doblers, augmentava amb el joc els seus guanys i la parella es passava tot un mes d'esplai, estimant-se, unint-se en abraçades llargues, sentint que la vida era una enemiga fora d'aquell ranxo de teulada de palla, envoltat de plantes enfiladisses que ell havia duit de la muntanya més propera i en el qual vèrtex de façana hi havia un niu d'ocells que davallaven a cercar llot vora el tonell de l'aigua, sense por de la dona. I així ella se sentia acompanyada per aquelles petites aus treballadores, tot el dia que l'home es trobava absent i treballant alhora per a guanyar-se la vida. No feia gaire temps que la Chúcara estava enllitada, puix que per a no gastar espelma anava a jeure molt prest, quan el seu brau guardià, un gran ca llop d'orelles aixecades, que adorava na Martina i li vetlava el somni, lladrà...".

El text, d'exquisida bellesa literària, pertany a una narració de Manuel Bernárdez (1867-1939), un dels escriptors clàssics uruguaians, natural del departament de Soriano, poeta, periodista, polític (funcionari, diputat, cònsol i ministre) però principalment narrador. Pertany a tota una nòmina de grans autors de l'Amèrica Llatina que l'Espanya castellana ha ignorat injustament. En posarem exemples: Eduardo Acevedo, Enrique Amorim, Domingo Arena, Víctor Arreguine, José Pedro Bellan, Otto Miguel Cione, Roberto de las Carreras, Santiago Dosseti, Victor Dotti, Benjamín Fernández Medina... i d'altres, la biografia dels quals va dels finals del segle XIX al primer terç del segle XX. Són narradors que destaquen per la seva autenticitat, que brosten del localisme cap a l'universalisme i ho fan amb força i caràcter. Resulta trist pensar que només és literatura espanyola, ho dic en general, aquella que ha passat per Madrid. Hi ha, sens subte, en tots els sentits, massa ignorància oficial. Ens omplim la boca parlant de cultura i no tenim gota de criteri.