La sanitat pública pot fer un tro

El deute en fàrmacs dels governs autonòmics per mitjà del servei de salut fa que el cos demani un tranquil·lizant per poder assumir-ho. Durant lustres, hem sentit cantar la cançoneta que la sanitat pública espanyola era modèlica. Un Estat que obrí les portes de la immigració sense mirar el futur i unes comunitats autònomes que han fet dels seus hospitals públics bandera per aconseguir vots i suports es troben ara davant la dura realitat: no hi ha doblers per pagar els medicaments. En una dècada, l'Estat passà de 40 a 47 milions d'habitants. Actualment, hi ha cinc milions de desocupats i uns serveis públics que aviat ja no sabran com pagar la nòmina dels funcionaris. El deute és esfereïdor i l'eufòria que visqué Espanya fins l'any 2007 s'ha convertit ara en un drama. Hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Hi ha autèntica por que el sistema sanitari públic no faci un tro.

No poder pagar les medecines és sinònim de país tercermundista. La gatera de la despesa pública desfermada passa ara factura. El Govern central n'és el principal responsable, perquè d'ell depèn la política econòmica en conjunt, però també els executius autonòmics hi tenen molta de responsabilitat. No haurien d'haver consentit mai aquest desgavell. El deute balear és important: 146 milions d'euros (la meitat del que ha costat Son Espases, si fa no fa), però hi ha casos molt més clamorosos: Andalusia té pendents de pagar més de mil milions d'euros i Madrid, uns 700.

Feia moltes dècades que no es respirava una sensació de fallida col·lectiva com l'actual. La sanitat pública, una conquesta que data de principi dels anys 40 del segle passat, pot entrar aviat en una crisi molt profunda. Vindrà el copagament de les medecines? Al final, com sempre passa, els ciutadans hauran de pagar les errades dels polítics.