L'impossible

Notícia bomba: hi ha coses impossibles. Potser aquest fet és un dels més difícils de pair, ja que tots som fills d'un món on totes les promeses sembla que poden complir-se. La Modernitat es funda en el moment en què l'home s'emancipa d'autoritats i prejudicis, i, només amb l'arma de la Raó, es creu capaç d'apropiar-se de la seva pròpia condició i ser l'amo de la Història. Llavors, aquella Utopia -que Thomas More havia imaginat a principis del segle XVI com una illa regida per la 'pura raó natural'-, aquell lloc inexistent per definició, comença a presentar-se com un lloc d'accés potencial. 'Siguem realistes: demanem l'impossible', diu un dels lemes més famosos del maig del 68, en un crit on ressonen tots els entusiasmes de la modernitat desfermada.

L'home modern es rebel·la contra això: entén la utopia com una veritat prematura, com un camí besllumat per la imaginació que ha de guiar la seva actuació: les utopies que avui puguem concebre -diu- no seran res més que les realitats que demà deixarem rere nosaltres. D'acord. Tanmateix, però, ¿quin nom hem de donar a l'impossible? ¿O és que l'impossible ja no existeix? El pensament utòpic nega l'impossible, és cert, però faríem bé de ponderar i dir-ho clarament: hi ha coses impossibles. Com que tot és possible (i la utopia no és res més que un futur possible, i ens basta treballar, fer pressió, corregir, eliminar aquí i allà, etc.), també ha de ser factible crear el cel a la terra. Així, la utopia -l'excés d'idealisme- només fa que deixar de banda una cruel realitat: hi ha coses realment impossibles. Crec que hem de restaurar el sentit comú: el sentit de l'impossible. Hem de corregir l'optimisme de la modernitat, perquè no tot és possible.

Una de les coses impossibles és que una cosa sigui i al mateix temps no sigui. No és possible estar aquí i alhora estar allà. No és possible realitzar completament els ideals. Però els ideals estan bé: sempre que sapiguem que no n'hem de fer un gra massa i demanar la seva consumació total. Els ideals poden tenir la seva utilitat per corregir una realitat insatisfactòria, però corregir no és realitzar, trencar no és crear: perquè un ideal es consumi s'ha de transformar en contacte amb la realitat. "És necessari creure en el bé -deia Alain- perquè no existeix".
Els ideals democràtics, quan no estem en democràcia, tenen una gran utilitat: serveixen per enderrocar les dictadures, les autocràcies. ¿Però quin sentit poden seguir tenint quan ja estem en democràcia? En aquest cas, l'ideal, a més de destruir, ha de construir. No només ha d'apuntar allò que no funciona, sinó que ha de prescriure mesures -realistes, factibles, possibles- perquè les coses funcionin millor. I aquí comença la part difícil.

La gestió dels ideals, en democràcia, és molt delicada. Els antics lluitadors antifranquistes no s'han adonat que han de canviar de retòrica, i continuen parlant com si els dictadors d'antany fossin vius. Un cert idealisme democràtic, a les totes, més que empènyer per reforçar la democràcia, no fa sinó lesionar-la i fer-nos retrocedir (ai, i sovint en nom del progrés!).