Era inevitable que a les assemblees que la colla dels autoanomenats "indignats" celebrades a la plaça de Catalunya, al cor de Barcelona, s'acabàs discutint sobre la qüestió nacional, i s'acabàs plantejant si l'esmentat moviment accepta o no el dret d'autodeterminació. Era de calaix, perquè el debat és al bell mig de les discussions que han tengut lloc a Catalunya, forma part de l'agenda comunicativa del país i determina, de manera molt clara, des del meu punt de vista, bona part de l'agenda política. Senzillament, qualsevol moviment alternatiu que deixi de banda la qüestió nacional esdevé, poc o molt, extraterrestre.

Es veu que la batalla per decidir si estan a favor del dret d'autodeterminació (d'altra banda, reconegut per l'Organització de les Nacions Unides) ha estat dura. El nacionalisme espanyol pesa molt, també en els moviments que es consideren bàsicament alternatius, potser especialment entre aquells que s'autodefineixen com a no nacionalistes. Esper que si algun dia d'aquests discuteixen sobre si estan a favor de la Declaració Universal dels Drets Humans, no tardin tant a decidir-se.

Certament, la identitat catalana hi juga un paper molt fluixet, en el moviment dels "indignats". Particularment, consider que es juga un discurs ambigu, en la línia històrica del comunisme, en què se suposa que hom està a favor de la diversitat nacional, cultural, lingüística, etc., però que opera en sentit estrictament contrari. Pensem, per exemple, en la disfunció entre la constitució de l'antiga URSS -que reconeixia el dret d'autodeterminació dels pobles- i la pràctica real d'un estat fortament centralitzat (on fins i tot es tenia cura de detalls com assegurar que cap de les repúbliques no pogués ser autosuficient en pràcticament res). O en l'estructura "federal" dels partits comunistes per tot allà on encara en queden.

És una llàstima que, en qüestions substancioses, existeixi aquesta indefinició (o una clara definició en contra), quan hi ha alguns aspectes del moviment que entenc que poden ser interessants per aprofundir en el sistema democràtic. Estic convençut, per exemple, que un sistema de llistes obertes suposaria un aprofundiment democràtic important. De la mateixa manera que coincidesc plenament amb el moviment "indignat" sobre el tractament que han de tenir determinades empreses privades, com ara els bancs.

No puc estar d'acord en absolut, emperò, amb tot allò que suposi creació d'òrgans paral·lels a aquells que existeixen en el sistema democràtic, amb l'excusa d'aprofundir en la democratització. Les assemblees de veïns, posem per cas, no serien en absolut més democràtiques que allò que ens ofereix el sistema actual. Ben al contrari: molt probablement ho serien molt menys. Observem, si no, què passa allà on s'han anat bastint estructures paral·leles. Prenguem-ne un exemple contundent: Veneçuela. El sistema polític d'aquell país ha passat de ser una democràcia (puc reconèixer que prou imperfecta) a ser una dictadura pura i simple. I el canvi s'ha aconseguit precisament a través de l'articulació de "noves formes de participació" en la vida política. S'han buidat de contingut els ajuntaments i s'han fet assemblees paral·leles. S'ha creat una mena d'exèrcit paral·lel, per si mai es produís algun tipus de revolta contra el sistema (o, senzillament, per evitar un canvi democràtic). S'han eliminat els "contrapoders" del president (com ara l'estructura dels estats federats). I s'han creat xarxes dins la societat que tenen com a funció primordial impedir que es pugui reimplantar un sistema polític mínimament democràtic. Tot al servei de la dictadura.

En el cas dels indignats de la plaça de Catalunya, no acab d'entendre per què l'estructura del moviment és tan incoherent amb les pròpies reivindicacions. Estan a favor del dret d'autodeterminació, però el centre neuràlgic de tot el moviment es troba a la Plaza del Sol, a Madrid. Volen augmentar el grau de democràcia, però proposen assemblees que representarien, de manera viable, un percentatge ínfim del conjunt de la població. I aposten per crear "consciència política", ara que ja tenen "consciència econòmica". Fixem-nos-hi bé, perquè aquí hi ha la clau de tot l'entrellat.

I justament aquesta clau em duu a pensar que potser no són indignats per l'autodeterminació, sinó que estan indignats per aquesta mateixa reivindicació. Estan segurs, a l'assemblea, de què votaren?