La cuina de l'exageració

T'escoltes el so de l'episodi dedicat a Martín Berasategui (de la sèrie Cinc cuiners bascos, al canal Viatjar, que descriu -estalviant benzina, perquè tots viuen en 30 km- el treball dels Arzak, Arbelaitz, Berasategui, Aduriz i Subijana) i creus que es tracta d'un documental de música: el xef sospira per una cuina "que arrenqui emocions, que dugui directament a l'ànima i que sigui tan simple com resulti possible", al seu restaurant "tot és directe, res no desafina, res no és pregravat" i el plats hi són concebuts "amb un ritme equilibrat, ple de suaus melodies".

La locució hi afegeix que el cuiner "és capaç d'endevinar la quantitat de sal que du un guisat només sentint com bull" i que "la seva simfonia favorita als fogons és el lleu so d'una au que crepita a la graella", i així durant una hora. Després, Berasategui torna a terra i hi mostra el celler dels seus pares (on l'any 68 se serviren 68.000 litres de sidra: això sí que mereix una estrella Michelin). Però l'home fa cara de bona persona i aviat hi apareix l'argument definitiu (a favor de la seva cuina; en contra serien els preus...): la quantitat de gent que hi ha fet feliç, i l'espectador hi assenteix, envejant-los.