La funció de l'espai públic és d'actualitat per mor de l'ocupació indefinida que en fan els grups d'indignats que podríem catalogar laxament com antisistema. El tema no és nou, alguns universitaris per rebutjar l'anomenat pla Bolonya ocuparen facultats fins que al cap de mesos decidiren dissoldre's, vist que la seva protesta no era escoltada, si més no tolerada pels poders acadèmics que, amb experiència, sabien que intervenir amb la força causaria més problemes que no els que ja tenien: entorpiment del funcionament o brutor. Per què a l'Spanish Revolution no es va intervenir? Per què es va deixar passar el temps i, així, de forma mimètica, a cop de Twitter, les ocupacions es van anar multiplicant a altres places de l'Estat? El cas de la plaça de Catalunya, semidesallotjada per neteja, amb la sobreactuació de la Policia revifà l'ocupació.

Hi ha un comportament dual dins de la societat que va de la tolerància a la intolerància. Per una part, és conscient de les reivindicacions i d'alguna manera s'hi solidaritza, tot i que no seria partidària de totes les propostes dels acampats. És una certa simpatia però sense fer-se'n còmplices. És com rebre missatges a balquena per internet amb les conclusions de les assemblees, la gent els rebota, tot i que, molts d'ells no estarien d'acord amb la supressió, per exemple, del sistema financer, que és la causa de la crisi actual.

De Papeles, la següent paradoxa: "La creença que la lògica mercantil, el mercat, pot i ha d'organitzar la societat, sense que hi calgui regulació per l'autoritat pública democràtica, ha conduït a una de les majors intervencions governamentals de la història del capitalisme". En aquesta crisi, els bancs, els principals causants, se n'han refet i ho fan pagar als altres. Paolo Cacciani (Decreixement o barbàrie) esmenta les externalitats negatives per mitjà de les quals el mercat trasllada el cost de la crisi causada pels banquers cap als pobres, les generacions futures i el medi ambient. Susan George (Les seves crisis, les nostres solucions) creu que cal estudiar el que fan els rics, als pobres ja sabem que els va molt malament, què fa "la classe de Davos", els cercles financers que dominen l'economia productiva.

Molta gent està d'acord amb el fet que les assemblees manifestin rebuig als banquers i als partits polítics que han segrestat el sistema democràtic; evidencien com han fallat els mecanismes per corregir els excessos dels governs, la manca de transparència cap al poble, el col·laboracionisme de l'oposició. El cas és fins on es pot mantenir la tensió, fins on es pot mantenir la il·lusió de les acampades, fins quan la majoria de la societat passi a tornar a creure que les peticions, si es volen concretar i volen que prosperin, les hauran de fer seves els partits polítics tradicionals i s'haurà acabat el concepte eteri de la "democràcia real".

Mentre hi hagi sentiment, ètica, eslògans, la creença que un "altre món és possible", sense aclarir si el nou món es bastirà damunt les runes de l'actual o amb nous fonaments, la gent no es qüestionarà l'ocupació de les places. Però seguidament es generarà pel poder un discurs paral·lel: fins quan els espais públics s'embrutaran amb tendes de campanya i altres habitacles que desllueixen l'espai que és de tots? Per què, de qui són les places? I els carrers? I els parcs? De la gent? De l'Ajuntament? De ningú? Dels adolescents que hi fan skateboard? Dels ciclistes? Dels vianants? Dels cotxes?

Existeix l'obsessió dels poders públics de pautar el que es pot fer i el que no es pot fer al carrers i places a través de les ordenances, les municipals sobretot. Però van sorgint noves necessitats, noves formes d'ocupació (fins i tot "okupes"), nous usos que els ciutadans donen i demanden a les ciutats. Des de l'adequació per a vianants fins a les queixes per l'excés que ocupen bars, restaurants i comerços, o els joves que fan botellot, i els qui l'han de patir. Fets com els actuals demostren que calen noves formes d'adaptació als nous temps dels governs de les ciutats que, evidentment, generaran debat.

Ara bé, fins quan la tolerància del poder deixarà que grups de ciutadans indignats ocupin sine die un espai que és de tots? De tots, però regulat per ordenances que no preveuen l'ús que se n'està fent actualment. Com Zapatero i Rubalcaba que feren cas omís del que els dictava la Junta Electoral Central -s'hauria organitzat una batalla campal en l'àmbit estatal si s'haguessin desmantellat els campaments- ara, passades les eleccions, i amb la provatura de la plaça de Catalunya, sembla que les administracions duen camí de fer el que feren les autoritats universitàries amb les ocupacions del pla Bolonya, res de res. Malgrat que la indignació -pacífica i esbravada, vist i escoltat el seu missatge, compartit per part de la ciutadania- duri setmanes o mesos.