Enmig d'una eufòria de cada vegada més agra dels conservadors, el desànim no s'atura d'expandir-se arreu de l'altre bàndol. Cares llargues, pessimisme i previsions obscures del futur que ha de venir s'han apoderat del discurs públic del centre, de l'esquerra i del més enllà. No podia ser de cap altra manera, ja que el 22-M no es pot qualificar sinó de fracàs col·lectiu del projecte progressista. Certament, l'esfondrament no ha estat igual per a totes les formacions que conformaven el Pacte, però qui més qui manco en patirà unes conseqüències que es preveuen de llarga durada.

Tothom, polítics i votants, és conscient que el retrocés en aspectes clau per a la cohesió social d'aquesta terra és un dels punts que figuren en el full de ruta que s'ha marcat la formació que dominarà les principals institucions. No és estrany, per tant, que el virus d'aquesta tristesa gairebé patològica s'hagi contagiat arreu i hagi deixat un escenari desolador, amb uns polítics tan desconcertats que semblen incapaços d'assumir la nova realitat i uns votants igual de desorientats o més, però que no s'estaran gaire a reclamar alguna veu que comenci a posar ordre en el marasme progressista.

La prioritat per a les forces progressistes implica assumir el nou escenari, entendre que res no serà igual i que les velles pràctiques ja no són vàlides. De res no serveixen ja les grans promeses, si no es poden complir després. De res no val un programa, si s'oblida a la més mínima ocasió. De res no val agitar la por contra la dreta si després s'apliquen les seves receptes. Els partits progressistes tenen el deure cap als seus votants d'alçar el cap de terra, de presentar batalla als nous reptes que es presenten. Però perquè algú se sumi ara a la seva bandera, caldrà tornar a dotar-la de la credibilitat que entre tots han malgastat aquests darrers anys. Aquest és el repte essencial que tenen al davant les forces progressistes si volen evitar que la marea blava esdevingui permanent. La majoria absolutíssima dels populars els deixa el camí ben llis per aplicar la política de corró i esborrar del mapa els escassos avenços que s'assoliren durant la legislatura que ara es fa fonedissa.

Per això mateix, el votant progressista necessita com l'aire que respira que algú s'alci, ni que sigui per fer de pedra a la sabata o de sotrac al camí dels conservadors. Mantenir-se en l'apatia i no plantar cara en les hores greus pot acabar suposant una travessia en el desert molt més llarga encara. Mirau, si no, el tràgic exemple que ens ofereix el cas del País Valencià. El socialisme se situà voluntàriament a la deriva i sense rumb en el mateix moment que renuncià a la seva identitat i al seu projecte de país, a remolc del guió que marcà la dreta valenciana més ultra. Dècades després, el seu fracàs encarà és vigent i no sembla que tingui solució. El PSPV ha fracassat. No és alternativa i no fa comptes ser-ho. Els socialistes illencs es troben ara en la mateixa cruïlla en què s'enfonsaren els companys valencians. Se'n sortiran? Els resultats que es derivin de la seva tria poden marcar per molt de temps el seu futur com a alternativa de govern.

De la mateixa manera, amb els socialistes valencians han fracassat aquells que han basat el seu projecte polític a voler ser un símple apèndix autoctonista del socialisme valencià. Les diverses formacions que s'articulen a l'esquerra del PSPV i en l'espai nacionalista tampoc no han aconseguit conformar allà cap projecte que es pogués arribar a presentar davant l'electorat com una alternativa progressista creïble a la desfeta del projecte socialista. Allà, com arreu, davant dues opcions la gent continua preferint l'original. D'aquí que les diverses formacions de l'esquerra nacional més nostrada farien bé de començar a tallar amarres amb els antics socis. El camí serà llarg i no fa falta carregar pedres de més a les butxaques.