"Ens trobàrem allà casualment (platja de Brighton) i ens banyàrem junts. Si ens haguéssim dedicat a alguna pràctica específica de la meva nació (Anglaterra), m'hauria vist obligat a preocupar-me, ben segur, del professor Pesca; però com els estrangers, generalment, poden tenir cura de si mateixos dins l'aigua, tan bé com nosaltres, no se m'acudí que es podia incloure l'art natatori en la llista de proves de coratge que ell es creia capaç de superar amb la improvisació necessària.

Tot d'una, després d'haver deixat tots dos la vorera, em vaig aturar i vaig descobrir que el meu amic no havia arribat fins al punt on jo era i vaig bracejar de retorn per a cercar-lo. Amb astorament i horror vaig descobrir entre la platja i jo la presència de dos bracets blancs que durant uns instants es mogueren a la desesperada per damunt de les aigües per a desaparèixer després de la meva vista. Quan em vaig submergir per a rescatar-lo, el pobre home estava ajagut en el fons, embotit dins l'encletxa d'una roca, i molt més petit del que m'havia semblat fins aleshores. Després dels pocs minuts que varen transcórrer mentre el vaig treure, l'aire lliure el revisqué...

Amb el parcial recobrament de la seva vitalitat, va refer també el seu meravellós deliri de grandesa pel que fa a la natació. Tan prompte com les seves dents deixaren de tremolar sorollosament i pogué pronunciar alguna paraula, em digué somrient i com sense donar-hi gens d'importància que havia tingut rampa. Quan es reuní amb mi novament a la platja, ja refet del tot, deixà per un moment la seva artificiosa reserva britànica, brostà la seva càlida naturalesa meridional i em féu avergonyir amb les seves impetuoses mostres d'afecte i assegurant que mai no tornaria a esser feliç mentre no trobàs l'avinentesa de provar la seva gratitud retent-me algun servei que jo hagués de recordar fins al final dels meus dies...".

Conta això Wilkie Collins, escriptor victorià, gran amic de Charles Dickens, un tant desconegut, que va viure a Londres entre 1824 i 1889. El fragment pertany a l'obra The woman in white, que en el seu temps i en aquestes dates sortia de la impremta i aconseguia un gran èxit. El comentari que en podem treure és el que l'autor ens suggereix: les inútils i absurdes bravates. Vivint nosaltres en terra de platges, rebem cada any la visita de molta gent d'arreu del món. Encara es dóna la circumstància d'algun turista de terra endins que només ha vist la mar des de l'avió abans d'aterrar a Mallorca. I pretenen nedar allà on no fan peu sense haver-ne après. Tot plegat du una partida d'accidents a l'any sobre les platges del país, algunes vegades amb resultat de mort. Mentre que surar de qualsevol manera és recurs de poca gràcia, nedar amb la tècnica pertinent és un art, un bell art, l'estètica de l'home peix...