"Vostre vell camí s'està/ fent vell ràpidament./ Per favor, aparteu-vos del nou,/ si no podeu donar una mà/, perquè els temps estan canviant" (Bob Dylan).

Aquesta setmana el geni de Minnesota ha fet setanta anys. Al nostre país, el passat diumenge, els socialistes sofríem una dolorosa derrota electoral. Encara que només sigui per un exercici de rigor intel·lectual, no es pot assenyalar el president Zapatero, i la seva política, com a única causa de la desfeta. En una primera lectura dels resultats hi ha dues dades que criden l'atenció: el PP, percentualment i en vot real, amb prou feines ha crescut i, en canvi, el partit socialista ha perdut més de 25.000 vots. Podríem assegurar, sense por d'equivocar-nos, que no hi ha hagut transvasament de votants d'un partit a l'altre. Als conservadors els ha bastat mantenir fidel el seu l'electorat per assolir el control de les institucions. El temor socialista que aturats o gent afectada per la crisi econòmica, que abans els havien votat, canviessin en massa el seu vot, a favor dels conservadors, no s'ha complert. En definitiva, el vot perdut no ha estat el vot desesperat que cerca, en una altra formació política, una solució per als seus mals.

Dit això, amb relació a les anteriors eleccions, on han anat a parar els vots perduts pels socialistes?: sembla que formacions minoritaries o a l'exèrcit del vot en blanc; en cap cas a l'abstenció, ja que la participació augmentà. Amb tota certesa, s'ha produït un vot de càstig reflexiu i conscient contra el partit socialista. No ha estat una estampida; més cruel, ha estat una deserció premeditada. El perquè s'ha donat el càstig és una qüestió més difícil d'esbrinar, en una primera lectura; que ha agafat el camí de l'esquerra, i no el de la dreta, és evident.

M'atreviria a pronosticar que entre els vots en blanc, la quarta força electoral a les Illes, trobaríem essencialment gent decebuda per la gestió poc contundent dels socialistes pel que fa al poder financer i econòmic. Si fos així, algú pot pensar que la rebel·lió d'aquesta gent és en contra del govern de Madrid, responsable, en darrer extrem, de la política econòmica. És a dir, tindríem un culpable extern (?) per justificar el càstig infligit al socialisme autòcton. Penso que la resposta no és tan senzilla com això, en tot cas, aquest és un tema que necessita d'un debat profund i tranquil.

Abans de seguir, m'agradaria precisar que es pot donar l'opinió i discrepar sense, forçosament, demanar el cap de ningú. En tot cas, em remeto al sentit del vers de Dylan. És fàcil assenyalar un cap de turc, que serveixi d'excusa o coartada per al·ludir la responsabilitat personal que tothom té; el que és difícil és trobar, i acceptar, la solució d'un problema. I els socilistes tenim un problema. Més enllà dels fets concrets, per damunt de tota la resta de coses, hi ha una primera circumstància greu en grau màxim: la desconnexió existent entre el partit socialista i una part important de la societat.

Fent una anàlisi allunyada dels personalismes, diria que l'arrel de la qüestió està en una disfunció que s'ha mantingut amb el temps. La Constitució Espanyola en el seu article sisè diu, entre altres coses, que els partits polítics "concorren a la formació i manifestació de la voluntat popular i són un instrument fonamental per a la participació política". No cal recordar en qui resideix la sobirania, ni que les Corts representen la voluntat popular, per acabar de completar el sentit real del mandat constitucional. En canvi, la mateixa llei electoral i la pràctica quotidiana han propiciat una interpretació d'aquest mandat constitucional en un sentit restrictiu d'entendre els partits com un l'instrument essencial de participació en la política i no per la participació política. Pot semblar una ximpleria; a mi, em sembla un matís prou important. A l'empara d'aquesta interpretació, la tendència a la suplantació de la voluntat popular per part dels partits és més que evident.

Dins aquest context, és quan es produeixen certes disfuncions, com, per exemple, pugui ésser la gestió d'un partit com si fos una marca comercial qualsevol. Quan falla la marca, o perd credibilitat, se li posar un component nou o es canvia la cara del seus venedors. Un tipus de gestió que condueix a fer que la maquinària de poder intern s'autoalimenti al marge del que passa a l'exterior, del qual, no oblidem, n'és un instrument fonamental per a la participació política. En aquest sentit, es pot parlar d'una tendència a actuar de manera endogàmica en la mesura que es fa difícil la incorporació de noves persones, nous elements i noves opinions.

Deixo la qüestió damunt la taula, no pretenia res més que això, però abans d'acabar, vull fer una referència a la candidatura de Suma pel Canvi, de Santa Margalida, una de les poques que després del diumenge electoral està en condicions de governar en un municipi en el qual governaven els conservadors. Segurament, sense haver de fer tantes voltes com he fet jo, per no ferir sensibilitats particulars, varen entendre que el camí vell s'està fent vell ràpidament i que el temps està canviant.