Ja serem a temps per fer valoracions i interpretacions dels resultats electorals de la passada contesa de dia 22 de maig. Ara, voldria dur el meu focus d'atenció al fenomen dels indignats que s'han instal·lat a diverses places i espais públics de les principals ciutats de l'Estat. Massa sovint la premsa infla blufs i històries que, analitzades en profunditat, mereixen mil matisos.

Vagi per endavant que els ciutadans tenen dret a protestar. Vagi per endavant que el sistema democràtic que tenim és francament millorable. I vagi per endavant que la crítica és un element essencial d'un règim de llibertats. Les nostres societats són complexes i diverses i, per tant, és lògic constatar que hi hagi moviments que manifestin incomoditats i reivindicacions diverses. Tots ens passam el dia parlant de la desafecció política i del desprestigi d'aquesta activitat. N'hi ha que, estirant aquest argument, han arribat a comparar aquesta onada del 15 de març amb les protestes dels països àrabs. Crec que no són coses comparables perquè aquí, amb totes les imperfeccions que es vulguin, el poble decideix; en canvi, allà hi ha unes dictadures. La democràcia és un sistema en què hom aposta perquè aquell que està a les teves antípodes ideològiques pugui concórrer a les eleccions i, si la ciutadania ho considera, pugui governar i dirigir el futur de tothom.

I de vegades, és difícil diferenciar allò que són distàncies ideològiques amb allò que seria una esmena a la totalitat del sistema. El que vull dir és que és a les mans de tothom canviar el nostre sistema, imperfecte com totes les democràcies. El problema no és el sistema, el problema és qui el regeix i què hi fa. Si algú troba, per exemple, que hauria d'haver llistes obertes, el sistema ho permet; el problema és si hi ha voluntat política perquè això sigui una realitat. Si fos tanta la gent que trobàs que les llistes obertes són fonamentals per millorar, aleshores, hi hauria un partit de les llistes obertes que guanyaria les eleccions.

Què vull dir? El que vull dir és que tenim allò que volem, allò que la majoria vol. No hi ha una classe política que hagi creat una espècie d'oligopoli que hagi buidat de contingut la sobirania popular. I el que vull dir és que la crítica, bàsicament, s'ha de vehicular dins el sistema, encara que això sigui molt més complicat i més frustrant. Em semblen perfectes les protestes, allò que no em sembla correcte és convertir-les en una demostració del fracàs del sistema.

El problema és que la indignació, que és bona i necessària en una democràcia, no sigui constructiva sinó destructiva. I és sobre això que tenc molt de dubtes, perquè quan sent les cròniques i els comentaristes sempre em queda una sensació que hi ha un menyspreu cap a la política i els partits que no ajuda a minvar la distància amb els ciutadans, sinó que l'eixampla. La partitocràcia és un mal, hauria d'haver-hi més consultes populars, llistes desbloquejades i obertes, més transparència; però sobretot, allò que hauria d'haver-hi és més massa crítica i molta més cultura política. Perquè, comptat i debatut, al final la impressió és que la massa crítica és molt minoritària i gairebé testimonial, i que, a la majoria, més enllà dels comentaris de taberna, ja els està bé la cosa -i si no els està bé, és més per una visió paternalista del papà estat que té la culpa de tot i que ho ha d'arreglar tot que per una aposta de reforma i posada al dia.