algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 19°
21°

Una altra revolta nord-africana?

L'onada de revoltes de països nord-africans ha revifat quan ja tothom la donava per extingida. Després de les mogudes de Tunísia, del Iemen, d'Egipte, de Líbia i de Síria, amb resultats tristament desiguals (i, en el millor dels casos, encara no definitivament positius), l'esperit de rebel·lia s'ha apoderat d'un nou país de la regió: Espanya. Això és el que es pot extreure de les pancartes de certs manifestants i dels comentaris de certs opinadors de premsa, que s'han passat els últims dies intentant establir un paral·lelisme entre l'acampada a la plaça del Sol de Madrid i les concentracions de fa setmanes a la plaça Tahrir del Caire.

A primer cop d'ull, la comparació no pareix que sigui gaire afortunada. Ni justa ni procedent. Al cap i a la fi, l'Egipte de Hosni Mubarak era una dictadura en què els manifestants es jugaven la pell per demanar o exigir la caiguda del règim i (se suposa) la instauració de la democràcia, mentre que l'Espanya de Zapatero & Cia. és un Estat de Dret amb un benestar estructural no del tot depauperat, a pesar de les precarietats, dels defectes i de la idiocràcia de tants i tants que viuen instal·lats en la poltrona de les més altes -i mitjanes- esferes.

Tanmateix, després de pensar-hi una estona, potser la comparació entre la plaça del Sol i la de Tahrir no és tan inadequada. Vull dir que, certament, Espanya és un país amb alguns tics i alguns vicis que recorden, encara que sigui en una versió (per fortuna) molt millorada (el mèrit no és nostre sinó de la nostra posició geogràfica), els tics i els vicis, els defectes, de certs països nord-africans.

Per exemple: a) la corrupció de la classe política, que ha estat i segueix essent consentida per moltíssims ciutadans, els quals no deixen de votar massivament aquelles formacions que inclouen imputats a les llistes o que presenten candidats pendents de tot tipus de judicis; b) el partidisme pamfletari de bona part de l'estament periodístic, que s'ha madrilenyitzat arreu de l'Estat, amb professionals de la informació que permeten que els polítics ofereixin unes rodes de premsa mentideres i ruboritzadores, i que només fan servir els seus altaveus mediàtics per inventar realitats paral·leles i atacar l'enemic; i c) un gruix considerable de la ciutadania que van gaudir d'un tren de vida molt superior a les seves possibilitats reals i que, avesats al dolce far poco, no han reaccionat -és un dir- fins que no s'han pegat la patacada (i aquest grup inclou tots els taurons de la banca que es vulguin, però també molts funcionaris enganxats com ventoses a la seva cadira i molts presumptes emprenedors que han xuclat fins a rebentar de la mamella fàcil dels doblers del totxo).

Entenguem-nos: és clar que moltes de "les indignacions" dels protestataris són perfectament compartibles. ¿Qui no s'indigna davant una taxa d'atur del 21%, del 40% entre els joves? ¿Qui no voldria fer net de polítics corruptes? ¿Qui no voldria tenir una sanitat i una educació eficients i universals? ¿Qui no voldria un sistema democràtic més transparent i honrat, més proper a la gent, més eficaç? Ara: la qüestió no és indignar-te o no indignar-te, sinó què fas amb la indignació que et sulfura.

Conten que la primera vegada que Josep Pla va anar a Nova York, es va enfilar dalt d'un gratacel i, davant la impressionant panoràmica que li oferia Manhattan de nit, va preguntar: "I tot això, qui ho paga?". Gran pregunta. L'altre vespre vaig sopar amb una colla d'estudiants alemanys. Comentaven que els estudis universitaris són, en aquell país, molt exigents, i que s'ha de fer molta feina per tirar endavant laboralment. Potser valdria més que la plaça del Sol no volgués emular Tahrir sinó Alexanderplatz...

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.