Els darrers sondejos electorals reflecteixen allò que pressentíem qui sap el temps que fa. És a dir, que el Partit Popular guanyaria les eleccions de manera inqüestionable perquè una societat amb cinc milions d'aturats que ja té ben clar que la revolta social no pot arribar de la mà de Fra Rubalcaba ni de la Coronela Chacón únicament pot creure en un miracle. I els miracles sols beneficien la dreta. El fet mateix que s'hagi convertit, el Pepé, en alternativa de poder ja ho és un miracle que, sens dubte, s'encarregarà d'explicar-nos detingudament Monsenyor Rouco Varela els quatre anys pròxims. Francisco Camps no sols mantindrà l'hegemonia en el País Valencià, sinó que l'augmentarà, tot i que estigui relacionat amb més casos de corrupció que Emiliano Iglesias, aquell lerrouxista gallec, amant dels diners fàcils i amb vocació de venedor de muls coixos per cavalls de carreres, que va casar-se a Sant Joan. Si a la Puríssima, en el moment de pujar al Cel, li haguessin penjat dels peus els feixos de paperassa que ha generat Camps en els jutjats, molt probablement no s'hauria pogut enlairar.

Camps, en canvi, no sols s'ha enlairat amb la facilitat d'un globus aerostàtic, sinó que és a tocar la glòria sense necessitat de desfer-se, per amollar llast, de cap dels vestits que li regalaren. A les Illes Balears som a cinc dies de presenciar la victòria més aclaparadora de la dreta d'ençà de la lectura pública del ban de guerra del general Goded. I les conseqüències poden ésser igualment catastròfiques, perquè serà el moment, per part de Bauzà, de fer prevaler les opinions dels quintacolumnistes. És a dir, la de les Sylvia Riera, dels Bartolomé Servera, dels Pedro Iriondo, dels hotelers i del Sirculo Baleá. Sabem què ha fet l'esquerra per perdre (si arriba a perdre), però desconeixem què ha fet la dreta per guanyar. O millor dir, ho sabem, encara que ens consti reconèixer-ho, perquè una conclusió ens porta a una altra i haurem d'acabar per acceptar que la degradació humana, tocant a política, és imparable. El Pepé no ha fet res per a guanyar-se la confiança dels electors.

La seva crítica a l'acció del Govern, en aquests quatre anys a l'oposició, es redueix a algunes sortides de to, amb reminiscències surrealistes, de Miquel Ramis; al quiquiriquí vibrant de Carlitos Delgado; i a la defensa, per part de Bauzà, del dret dels mallorquins de dir tassó a un vaso, perquè got fa català. A hores d'ara, l'estat d'ànim de molts de ciutadans que en tindrien prou amb un país normalet és d'astorament. Bauzà està a punt d'aconseguir un triomf espectacular, d'aquells que situen els analistes de la cosa pública davant del compromís de reconèixer que acaba de néixer un as. Qui sap com se'n sortiran! Qui no se'n sortirà serà (gràcies Espriu per les paraules exactes) aquesta meva pobra,/ bruta, trista, dissortada pàtria.