"En tenir els divuit anys i havent acabat els primers estudis, el meu esperit estava cansat de fer feina, el cor desocupat, l'interès lànguid, el cos malsofrit, de manera que vaig partir pels camins, sense cap destinació, com un vagabund. Vaig conèixer aleshores tot el que s'ha de saber: la primavera, l'olor de la terra, la floració de les herbes al camp, les boirines del matí sobre el riu i els vapors del capvespre sobre la prada. Travessava les poblacions i no m'aturava enlloc. Feliç, pensava jo, aquell que no es ferma a res sobre la terra i passeja un etern fervor envers de la constant mobilitat.

Odiava les llars, les famílies, tots aquells lligams on l'home pot trobar el seu repòs; i les afeccions continuades, i les fidelitats amoroses, i la lleialtat a les idees -tot allò que compromet la justícia-, puix que jo deia que cada novetat ens ha de trobar sempre totalment disponibles. Cada dia, hora rere hora, no cercava altra cosa que una penetració sempre més simple de la natura. I és que jo posseïa el do preciós de no estar gaire fermat a mi mateix. El record del passat no exercia sobre mi altra força que la que era necessària per donar a la meva vida la unitat: era com el fil misteriós que unia Teseu al seu passat amor, però que no li impedia partir a través dels més nous paisatges. Encara aquest fil podria ser romput. Renaixements meravellosos! I jo assaboria sovint, en el decurs de les meves sortides matinals, el sentiment d'un novell ésser, la tendresa de la meva percepció. Do de poeta -m'exclamava-, tu ets el do de perpètua retrobada -i em deixava acollir per qualsevol indret. La meva ànima era un alberg obert a la cruïlla de camins; el qui hi volia entrar hi entrava...".

En el llibre IV i sota el títol de Les Nourritures terrestres (Els aliments terrestres), l'escriptor francès André Gide ens oferia en aquestes dates una de les seves obres de jovenesa més emblemàtiques, com ell mateix deia, escrita per un convalescent que es descobria, en una mena d'embriaguesa de goig, totalment guarit. Per tant, era l'alegria desbordant de sentir córrer per les seves venes el xaragall de la vida (le ruissellement de la vie), allò que realment sorprèn en aquests textos. André Gide (1869-1951) fa, doncs, un elogi del que ell anomena "disponibilitat", és a dir, una positiva actitud personal per recollir, sense limitacions, totes les idees i tots els sentiments.

En realitat, el llibre suposa un cant a l'individualisme i una ruptura relativa amb la doble herència per l'autor rebuda o el puritanisme del mitjà familiar i social dins el qual s'havia mogut la seva infantesa i la influència simbolista que marcà les seves primeres obres. En resum, Gide era partidari d'una llibertat absoluta al davant de la moral. També una autoanàlisi per descobrir de manera més extensiva el coneixement de la naturalesa humana.