Estam en campanya, senyores i senyors, i em proposo d'esbrinar-ne algunes claus sense més ànim que convèncer-me que servirà per a alguna cosa, aquesta campanya electoral. I ja els avanço la conclusió: no ho he aconseguit. Aquestes són les claus que proposo:

1. Aquesta és una campanya curiosa: es lliura batalla entre Zapatero i Rajoy, així de simple, i el resultat és més que previsible. Però un i altre hi apareixeran un mínim: ZP perquè no el volen gaire (està massa socarrat per la crisi, el mateix motiu pel qual Carme Chacón no apareixerà a Catalunya) i Rajoy perquè l'únic perill és cometre una badada i perquè Aznar ja ha avançat que li farà 7 mítings.

2. La majoria dels ciutadans votaran en clau econòmica, i això fa més previsibles els resultats, a part de donar la raó a Marx i una oportunitat a Rajoy.

3. La corrupció és una no-clau electoral: no hi pinta res ni afectarà en absolut els resultats. El tema és ampli i ja ha produït un parell d'obres de teatre i donarà per a alguns estudis jurídics i de literatura costumista, però res més.

4. La campanya electoral, per molt que ens diguin el contrari, serà clàssica: cartells i televisió, i mítings que no mouen ni un vot. Les campanyes a la xarxa queden per a Obama (com explica el magnífic llibre de Diego Beas) i Twitter i Facebook per fer la revolució a Egipte, però aquí no són gaire més que eines estètiques al servei dels batles de poble (o de capital).

5. Per enèsima vegada, la campanya s'obrirà i tancarà sense que ningú no s'encarregui d'organitzar un observatori de les promeses electorals, i ningú no preveurà elevar aquestes promeses a la categoria de contracte amb els ciutadans, amb conseqüències en cas d'incompliment. Un motiu més per plantejar-se per què fem campanyes electorals.

6. Quant a les despeses, un altre misteri que, també per enèsima vegada, quedarà inconegut. I això que no ha arribat, encara, el ressò que el Tribunal Suprem dels Estats Units ha declarat il·legals les limitacions a les donacions i despeses electorals. Ja veuran, ja, quan arribi la nova. Això sí, les subvencions declarades als partits han crescut, oficialment, un 9% (perquè estam en crisi).

7. Les crítiques dels periodistes, i de molts ciutadans, a la limitació dels espais electorals a les televisions, i a la distribució proporcional dels temps (i només entre els partits que ja són a l'escenari) no serviran per res. I ja podem imaginar per què serviran les incipients protestes davant l'estès costum de convocar rodes de premsa on no es contesten preguntes (tot i que hom diria que és una obligació dels polítics contestar les preguntes dels periodistes, ni que sigui perquè... també són ciutadans!).

8. L'abstenció serà alta, com sempre. Ningú no farà per disminuir-la i pocs recordaran que, essent una decisió legítima, no deixa de ser una manera també legítima de posar la victòria més fàcil al guanyador.

9. Preparin-se per escoltar els tòpics de sempre.

10. Si no ho dic no em quedo tranquil. La política ja no serveix, excepte per als que s'hi dediquen. Durarà perquè ningú no sap com ni per què substituir-la, però aquesta política està més acabada que Lehman Brothers.