La mort de Bin Laden es mereix una elucubració, si més no després de les moltes altres que s'han fet: si deu ser mort de veritat, si està o no ben fet el que va manar el president Obama -la seva execució, "s'ha fet justícia"- , si ara la reacció d'Al Qaeda -i per simpatia del món musulmà, o de les seves fraccions més fonamentalistes- renovaria la seva violència contra els infidels, és a dir, tots nosaltres. Ossama bin Laden és mort. Ho diu el president dels Estats Units d'Amèrica i, per si no bastava, ho diu Al Qaeda: "El xeic és mort". La decisió d'Obama de no mostrar-ne fotografies, a curt termini, sembla negativa per la pressió dels mitjans; a llarg termini i en l'àmbit geopolític, és encertada. Més enllà de si Obama ho havia d'haver fet com ho va fer, Ossama bin Laden havia donat ordre que el matassin, els seus, abans de caure presoner. Així hauria nascut de bon de veres un màrtir, una manera consistent de mantenir l'odi com a vehicle de revenja. Obama, però, no és Bush, per molt que es pugui qüestionar la seva decisió, "legítima", diu ell.

L'originalitat d'Al Qaeda fou aconseguir per primera vegada en la història una organització terrorista d'àmbit mundial, "franquiciada" -per emprar una paraula de la modernitat comercial- a diversos països, actuant de manera violenta contra tots els qui s'oposaven al restabliment del que anomenaven el "Califat" i la llei islàmica. Amb aquests predicaments Ossama bin Laden va aconseguir inserir el món dins l'anomenat "decenni negre", des de l'atemptat a les Torres Bessones de Nova York, setembre de 2001, fins a maig de 2011, data de la seva execució a Abbottabat, Pakistan.

Si bé és cert que Al Qaeda cercava aconseguir la internacionalització, la nefasta geopolítica internacional dels Estats Units, ja des del temps de Bush, pare, fou la que de fet globalitzà conflictes regionals en el món musulmà. USA elevà a nivell mundial enfrontaments com el de l'Iraq o l'Afganistan proporcionant un enorme altaveu a Bin Laden i fent que els països musulmans adoptassin posicions erràtiques en aquestes situacions terroristes. No s'ha d'oblidar, però, que els països musulmans són els qui han pagat el preu més elevat en morts d'aquesta història. Destaca J.P. Filiu (Les nou vides d'Al Qaeda, Icària Editorial) la paradoxa que els musulmans han aparegut com a hostatges d'Al Qaeda, així els veien des d'Occident, on es confonia la identitat religiosa amb Al Qaeda, tant per l'intervencionisme de les aliances militars occidentals com per la justificació ideològica d'aquestes intervencions, ja fossin les "armes de destrucció massiva" de l'Iraq mesclades amb atemptats a Europa, tot en un mateix paquet, sense aclarir en absolut que per la majoria del món islàmic Bin Laden també era un enemic.

¿Què faran ara el milenar dels seus seguidors, que per ser-ho havien de jurar obediència absoluta al seu cap? És cert que prest n'hauran triat successor, probablement A. al-Zawahiri. Al Qaeda previsiblement es fracturarà, els algerins o els iemenites tendran mal de fer obeir un egipci com Al- Zawahiri i l'organització es podria fragmentar en tres branques majors, la iraquiana, la iemenita i l'algerina. La franquícia algerina, la que tenim més a prop, actuarà al nord d'Àfrica , el Sàhara i el Sahel amb la seva estratègia coneguda de capturar ostatges, ja que cada pic ho té pitjor per al reclutament dels seus efectius al sud d'Europa, això no vol dir que s'hagi acabat de tot el terrorisme de base islàmica fonamentalista a Europa.

Molt més important que tot això és el fet que els potencials clients d'Al Qaeda hagin optat per una via nova des de fa uns mesos, i no és una via fonamentada en la mort i el terror, sinó en una demanda de llibertat i democràcia als seus països. Volen vostès una altra paradoxa? Una immolació, sense el cos rodejat de bombes -el que s'ha denominat la bomba atòmica dels pobres en oposició a les bombes intel·ligents i sofisticades occidentals- fou la que posà en marxa la rebel·lió a Tunis. Les actuals revoltes a Tunísia, Egipte, Iemen, Síria, Líbia..., molt més potents per a la revolució al món àrab, demanen democràcia i joc polític i no la guerra santa contra els occidentals. Torn a fer esment de l'originalitat d'Al Qaeda, aconseguint articular una guerra a nivell mundial a través del terrorisme, matant quasi exclusivament civils. Sense líder, ha perdut la força i toca entrar en declivi i, a més, WikiLeaks -mirin quina altra paradoxa: el seu cap J. Assange també és perseguit pels USA- mostrà als joves i classes mitjanes dels països musulmans, a través d'Internet, els seus governants corruptes i autoritaris. I que l'alternativa era canviar-los. Tantes paradoxes desarticulen la teoria conspiratòria mundial i introdueixen factors d'incertesa en la geopolítica actual.