L'arquitecte Rubirosa feia sonar una guitarra amb el cordatge fet de fil d'empalomar. Més que cantar, bramava, amb veu ronca i aiguardentosa, un bolero de Sepúlveda. Mirant la mar... al so d'una guitarra amb cordes de fil d'empalomar. L'arquitecte no era llicenciat ni sabia música, era mestre d'obres; era corpulent, de força colossal, capaç de pujar, a la vegada, enfilat a una escala de peu, dues peces de marès, de quaranta per quaranta, una a cada braç, i col·locar-les a dalt de la paret del que seria una nova casa. L'arquitecte, a més de fort i músic surrealista, era fabulista d'històries incertes, les quals mantenia amb més perseverança que el ciment que escampava. Incapaç de rendir-se a l'evidència, una part de la seva volàtil personalitat, quasi sempre tan allunyada de la força bruta, se sustentava, únicament, gràcies a l'aspecte de dur de western de cinema americà que posseïa.

De jove degué ésser guapo; ara, la pell arruada, pels anys i exposada a diari a la intempèrie damunt l'escala de peu, feia que la bellesa s'hagués d'escodrinyar, però encara existia. Fumava amb pipa, la qual, per a fer-la neta, en el moment més insospitat, per solemne que aquest fos, copejava enèrgicament contra qualsevol taula, cadira o objecte que tingués a mà, fet que produïa una percussió de tanta sonoritat que era capaç de tallar qualsevol silenci. Feia sonar la seva pipa allà on fes falta: en plena reunió, com succeí en la primera campanya electoral de la transició -venerada transició, elevada a l'altar de la metafísica de l'immobilisme, i condemnada a l'infern dels principis fonamentals- o a la vetlla d'un difunt.

A pesar de la seva ment etèria, d'ocell ferit necessitat de consol, la seva imponent figura feia inevitable que la contundència sempre l'acompanyàs. Per l'Ascensió de Maria, a Can Picafort, l'arquitecte, excitat per la calor d'agost, voletejava a la recerca de niu on reposar, d'una ocellinoieta per enamorar. La cadernera que trobà no anava sola. El seu cos de rei de tot el món per ventura agradà a ella, però acoquinà tots els que l'acompanyaven, els quals li plantejaren una desigual baralla: ell sol contra quinze. Tots eren murers, havien arribat en carros per a prendre un bany, com era costum per aquella festa. Rubirosa pensà que no havia d'afluixar, si s'acovardia encara seria pitjor; plantà els peus en el sòl i amb els braços estesos igual que el Sant Crist del Remei, comptava, començà a girar fent el molinet fins a deixar-los tots estirats a terra, estormeiats.

Anys després, amb un fill a punt de casar, l'arquitecte anà a Muro per conèixer el seu futur consogre. El personatge en qüestió era borni d'un ull. L'arquitecte, amb la seva imprudència habitual, que ell creia educació, li demanà pel com d'aquella desgràcia. L'home, compungit, segurament, ell sí, amb paciència i molta amabilitat, li contà la increïble història d'un Hèrcules fent el molinet, un dia de la marededéu d'agost, a la platja de Can Picafort. De la refrega n'havia quedat ferit i marcat per a tota la vida; el pegat negre que li cobria l'ull esquerre n'era testimoni fefaent. L'arquitecte Rubirosa, mentre escoltava el relat de la víctima, falsament afectat per la versió del perdedor, pensà que n'era de petit el món. Acabat el relat, convençut per ell mateix que la faula era irrefutable, amb la constatació del consogre, ens mirà, amb mig somriure, a Bernat i a mi, i altiu, digué: "Nins, l'Hèrcules, era jo".

Mentre pensava si Rubirosa es podia considerar un exemple de doble personalitat i la seva fantasia, el producte d'un món rural aïllat, d'una societat encara més isolada, he demanat a dues jovenetes altament formades que les suggeria una guitarra sense cordes. M'ha semblat innecessari explicar el tema de l'encordat de fil d'empalomar. Una m'ha dit que la guitarra sense cordes era com una universitària sense feina. Amb cordes d'empalomar, he pensat, seguint un procés lògic, la guitarra suggeriria una universitària treballant de manobre. L'altra m'ha respost que ella hi posaria una peixera amb peixos de colors, al forat de la guitarra. Un altre que escoltava, una mica més allunyat, a tercerejat dient que li suggeria una campanya electoral d'alguns partits, en la qual és més important el renou de la percussió que la lletra del programa.