Prop de la plaça

Llegia ahir Alexandre Ballester, l'article d'opinió setmanal de l'escriptor a aquest diari. Ahir parlava de teatre, no del continent sinó del contingut, i de Serafí Guiscafré. És una obvietat, però potser les obvietats de tant en tant, no massa, s'han de repetir, s'han de recordar i ho escric: quina immensitat de cultura desprèn cada frase d'Alexandre. Potser en els temps actuals ja inabastable. Record que quan estudiàvem a la universitat l'obra de Lope ens deia el professor que com havia pogut escriure tant a la seva vida. Tot el temps escrivint. Vegeu com és la vida, i de les circumstàncies malaltisses dels nostres temps personals, en podem extreure temps. El temps que no tenim a l'esdevenir quotidià laboral. I en canvi, d'aturades obligades, de constipats, hospitals i sales fredes i blanques, en podem treure temps per llegir, per escriure, escriure, escriure.

I per pensar. I així podem gaudir d'Alexandre Ballester, de la seva visió crítica des del seu carrer empedrat, les campanes de l'església que acompassen cada lletra. I al costat de la seva nova plaça, i prop de la seva Plaça, al mateix cor pobler. Una perspectiva màgica la que dóna la casa des d'on una persona pot imaginar el món i llur moviment. S'apropa Sant Jordi, serà el Dissabte Sant. Molts regalaran el llibre i la flor. Pocs llegiran. Molts aniran al cinema, alguns al teatre. És el temps actual: Internet com a inabastable enciclopèdia cultural, l'e-book, el you-tube, spotify, facebook,... i n'Alexandre Ballester a devora la seva plaça, escrivint el món des del cor pobler, de fons, amb la banda sonora que regala el campanar.