Larra i l'edat mitjana (1834)

"Abans d'encetar el primer punt de la nostra narració fidedigna no ens sembla inútil advertir aquelles persones amb massa bonhomia que ens vulguin prestar la seva atenció que, si ens volen seguir pel laberint d'esdeveniments que hem d'enllaçar els uns amb els altres en obsequi del seu esplai, han de menester translladar-se amb nosaltres a èpoques distants i segles llunyans, per a viure, diem-ho així, dins un altre ordre de societat que en res se sembla a aquesta XIX centúria i a l'avançada civilització europea. Temps feliços o infeliços on ni la fermosor de les poblacions, ni la fàcil comunicació entre els homes de decantats països, ni la seguritat individual que en el dia quasi ens garanteixen les nostres il·lustrades legislacions, ni una multitud, finalment, de refinades i exquisides necessitats fictícies satisfetes, podien decantar de la imaginació del cristià la idea, que procura inculcar-nos el nostre sagrat dogma, que feim en aquesta vida transitòria una breu i molesta peregrinació, que ens condueix a terme més estable i benaurat.

Les meves eines són les armes, el meu repòs la lluita, podien repetir amb sobrera raó els nostres avantpassats de quatre o cinc segles: la nostra nació, com les altres d'Europa, no presentava la perspicàcia de l'observador. sinó un caos confús, un xoc no interromput d'elements heterogenis que tendeixen a equilibrar-se, però que, per l'absència perllongada d'un poder superiór que els lligàs i ordenàs, completant el gran miracle de la civilització, es trobaven amb estranya violència dins un gran camp de lluites civils, guerres exteriors, bregues, desafiaments, i de vegades, crims, que amb les nostres extremades institucions malament podrien tenir lloc en els nostres dies. Una incomprensible mescla de religió i de passions, de vicis i virtuts, de saber i d'ignorància, era el caràcter distintiu de la nostra edat mitjana.

Aquell mateix príncep que perdia massa temps en devocions minucioses i que donava part dels seus tresors a pietoses fundacions, es mostrava sovint inconseqüent en la seva devoció, o descobria d'una manera ben perentòria com era de frívola la seva pietat, ja que en lloc d'arranjar mitjançant aquesta la seva conducta se'l veia no poques vegades sortir dels temples de l'Altíssim per anar a reposar-se de les fatigues del govern en els braços d'una seductora concubina, que ocupava la meitat del llit reial de la seva esposa rebutjada...".

Així començava Larra la seva novel·la històrica El doncel de Don Enrique El Doliente, en la qual l'autor no només reflecteix els costums medievals, sinó també la societat espanyola del segle XIX. Com un dels grans enginys literaris del seu temps, Mariano José de Larra es va fer famós, i per què no dir-ho, odiat, pels seus articles de costums, que mai no han perdut vigència. El 1834, tot seguint la línia romàntica dels Amantes de Teruel publicava una de les més destacades novel·les del moment, la que comentam, en què es veuen fortes influències de Walter Scott. Així ens conta com Macías, el protagonista, enamorat de Dona Elvira, és un jove noble que no havia aconseguit encara l'orde de cavalleria i era, alhora, un trovador o joglar conegut.