Sensors per a l'estrès

L'amo d'aquella cadena de restaurants no se'n podia avenir: l'ambient era agradable, el menjar era bo, estava ben net, hi anava un nombre raonable de clients que semblaven quedar ben satisfets, però no entenia per què no hi tornaven. Com que sabia que la seva sostenibilitat depenia dels clients regulars, ja que era obvi que, si aquests no repetien, podia arribar un dia que ja no en quedarien de nous, va posar en mans d'experts la qüestió i aquests ben aviat li varen poder diagnosticar el problema: el que frustrava els clients era el procés de selecció del menjar en la carta del restaurant, s'embullaven. Un cop canviada la carta i simplificat el procés de selecció, les coses varen començar a rutllar. El que té d'interessant aquesta història és el mètode emprat per a esbrinar quin era el problema: per comptes d'estressar encara més els clients amb les habituals i empipadores enquestes de satisfacció, varen fer servir uns dispositius -semblants a un rellotge- amb uns sensors que són capaços de mesurar l'ansietat que experimenten en cada moment les persones que els duen damunt.

Es tracta d'uns aparells, fruit de recerques fetes al Media Lab del MIT, que mitjançant dos electrodes mesuren els canvis en la conductivitat elèctrica de la pell humana, ja que és sabut que aquesta conductivitat canvia amb factors com els nivells d'estrès, la por o l'excitació. És aquest registre de canvis de conductivitat el que dóna la informació de la tensió que està experimentant el portador del sensor. En el cas dels clients dels restaurants, els nivells d'ansietat creixien de manera notable justament en el moment d'haver de triar. Evidentment, aquest registre de canvis ha de ser convenientment filtrat per evitar interferències produïdes per moviments o canvis de temperatura, cosa que n'ha dificultat el desenvolupament.

Rosalind Picard és la directora de l'equip que ha desenvolupat aquests dispositius portables i ara, una vegada començada la seva comercialització, diversos experiments estan servint per a mostrar la utilitat que poden tenir. En els seus inicis, hom buscava una manera de detectar les variacions de l'estat d'atenció dels membres d'un auditori: conferència, classe o un espectacle. Però allò que ha cridat l'atenció d'alguns mitjans és la seva possible aplicació per a esbrinar l'estat emotiu de nins autistes. Justament un dels problemes que tenen els seus curadors és que, com que no mostren les seves emocions, no poden saber el seu grau d'excitació i si estan o no a punt de tenir una crisi, la qual cosa podria arribar a facilitar molt la relació amb ells. Un altre possible àmbit d'aplicació podria ser la nutrició: hom podria arribar a establir una precisa i personalitzada correlació entre l'estat d'estrès i la ingesta de menjar i, així canviar o prevenir hàbits no recomanables. En general, tenir aquest registre de l'estrès pot ser molt útil per a la salut individual, ja que permet saber quines són les coses que el provoquen i actuar-hi en conseqüència, la qual cosa pot ser font de sorpreses, com la que Rosalind Picard explica que es va trobar quan el seu dispositiu li va demostrar que havia estat més estressant per a ella els preparatius per anar a un parc d'atraccions que el fet de colcar a les muntanyes russes més granades.

És clar que aquest dispositiu encara ha d'evolucionar molt, perquè de moment només guarda el registre de les variacions, el qual ha de ser tractat posteriorment amb els corresponents programes que n'interpretin els resultats. La mateixa Rosalind Picard apunta una millora del dispositiu que aniria en la direcció de connectar-lo sense fils al mòbil, en el qual residirien els corresponents programes que podrien donar -de manera instantània- informació sobre allò que ens angoixa de bon de veres. Fet i fet, el sensor de l'estrès de la Rosalind Picard és només un dels múltiples sensors portables que ja fa estona que ens anuncien destinats a vigilar de manera continuada com estem i, segons sembla, el que sentim. Ben mirat, tot i la seva aparent utilitat, no deixen de regirar una mica.