La TV3, el País Valencià (i nosaltres de fons)

La radiografia de la situació en la qual s'ha d'entendre la prohibició de veure TV3 al País Valencià no podia ser si no de Joan Francesc Mira. El lector d'aquest escrit és, més que convidat, comminat a cercar l'article que publicava ahir al diari Avui amb el títol "Una vella obsessió, una mala olor", un text que hauria de ser llegit a les escoles d'un país com el nostre, on sembla que, en tantes coes, anem darrere del País Valencià.

Joan Francesc Mira té una mirada panoràmica i el bisturí més fi ara mateix de la nostra cultura. Així, crida a consulta tots els elements de han tengut algun pes en l'actual situació, i el primer personatge que ha d'esmentar en el repàs de la lluita d'un cert valencianisme centrada en la qüestió de TV3 és Joan Lerma: recordi's que aquest senyor era -o deu ser encara- del PSOE, i que ocupà el càrrec de president de la Comunitat valenciana de 1983 a 1995, creant les condicions necessàries perquè després passàs el que ha passat: Zaplana i Camps. Del Joan Clos ministre i del seu camarada José Montilla, el millor que en pot ressaltar és la passivitat. És clar que d'Eduardo Zaplana, aquell polític "honestíssim", i de Francisco Camps, es veu obligat a dir-ne coses una mica més gruixades, com també de la valenciana Fenández de la Vega: però tot plegat es resumeix en "el vell anticatalanisme espanyol, en la seua miserable i patètica versió valenciana".

El context: quan li pregunten si és vera tot això que es diu del País Valencià, Joan F. Mira els contesta: "La veritat completa és molt pitjor: la majoria de valencians viuen en un món de falsedats brillants, en una societat d'espectacles inútils i caríssims que afalaguen vanitats estúpides, de fracassos profunds en economia, finances, política, moral pública, ètica i estètica".

Allò que la majoria de valencians han aconsguit per una acció decidida, nosaltres ho podem obtenir gràcies a la nostra mestria per organitzar l'omissió. Cert que si a València s'ha tengut l'ajuda impagable dels socialistes, aquí la cosa ha estat més suau. Hi ha en el PSOE illenc algunes branques no agressivament jacobines, en general procedents del PSIB o del PSM, o de l'entorn de l'OCB, que adesiara s'han d'avergonyir del compotament d'alguns camarades però que, diríem, per entendre'ns, han aconseguit contenir corrents que haurien pogut esdevenir torrentades de calamitats.

Aquí els avanços de cap a la valencianització ja han donat els seus primers fruits. El que s'anuncia des del PP no és si no una ofensiva a gran escala per assolir l'estat de coses que Joan F. Mira resumeix amb tanta precisió. De moment, hi ha hagut amenaces contra la llengua que després s'han tàcticament aigualit, però que continuen penjant damunt dels nostres caps. La promesa de supressió de TV Mallorca té tot l'aire d'una revenja contra uns serveis informatius exemplars i contra una programació de proximitat, amb errors, sens dubte, però sensiblement atenta a la gent amb cap i cor. El pretext de l'estalvi és massa genèric per ser convincent: ni la història del país ni, sobretot, la dels governs del PP avalen una retallada tan rigorosa i nociva per a la informació, la llengua i la cultura.

Fan bé les formacions d'esquerra de sumar forces, perquè sense elles no hi haurà manera de contrarestar l'armada d'una dreta que vol aprofitar aquesta oportunitat per arrasar i sembrar de sal els territoris on pot créixer encara la consciència de país.