Periodisme? No ben bé

La polèmica que enfronta Javier Cercas i Arcadi Espada sobre la licitud de mentir o de fer ficció en un text periodístic -Cercas defensa que és lícit i Espada defensa que no ho és- no té en compte una qüestió que em sembla fonamental. A saber: un article d'opinió no és exactament un text periodístic.

Tot i que Miquel Àngel Llauger ja en va fer el resum en el seu article del passat divendres, repetirem breument com ha anat tot plegat. Tot va començar amb un article de Francisco Rico al diari El País. El catedràtic de literatura espanyola hi atacava la Llei antitabac i hi acabava afirmant que ell no havia fumat un cigarret en la seva vida. Molts lectors, en descobrir que Rico és un fumador compulsiu, el varen acusar, indignats, de mentider. Al cap d'uns dies, l'autor de Soldados de Salamina va escriure un article al mateix diari defensant Rico i argumentant que el periodisme es pot permetre de mentir, d'imaginar o de flirtejar amb la ficció, sempre que sigui per accedir a la veritat. Aprofitant l'avinentesa, i reprenent una disputa que ve de molt lluny, Arcadi Espada va voler donar una lliçó a Cercas aplicant-li, en pla bestiota, la seva pròpia medicina. Va publicar un article a El mundo en què explicava la falsedat que Cercas havia estat detingut en un prostíbul de Madrid.

Tenint en compte el prestigi o el renom dels tres protagonistes, no deixa de ser sorprenent que tota la polèmica tengui un to tan tosc i un nivell tan elemental, que sigui poca cosa més que un encadenament de pixarades fora de test. Per començar, la mentida de Rico no és, com diu Cercas, una mostra de sentit de l'humor ni tampoc una brometa refinada, sinó una exhibició bastant primària i innocent de vanitat: em jugaria el coll que Rico va escriure que no fumava de la manera més inofensiva, perquè li devia resultar inconcebible que qualcú no estigués assabentat de la seva condició de fumador militant. Després, l'article de Cercas i la posterior represàlia d'Espada només varen servir per acabar d'embolicar la troca. Per la senzilla raó, ho he avançat al principi, que tant l'un com l'altre cometen l'error de confondre articulisme d'opinió amb periodisme. I no crec que siguin (sempre) la mateixa cosa. O no ben bé.

Els textos pròpiament periodístics -el reportatge, la crònica, l'entrevista i la notícia estrictament informativa- es caracteritzen per estar sotmesos a la realitat. És a dir, si no ofereixen als lectors la garantia que allò que expliquen té una correspondència amb la realitat i que per tant la informació que transmeten és més o menys verificable, immediatament deixen de tenir validesa i perden, gairebé, tot l'interès. (I això no vol dir, alerta, que aquests gèneres no es facin servir sovint per tergiversar o per manipular interessadament la realitat; és evident que sí que se'ls fa servir amb intencions espúries; tanmateix, i això és l'important, els lectors de cròniques o de reportatges falsificadors els llegeixen convençuts d'estar llegint, no una mentida tendenciosa, sinó la versió bona de la veritat.)

A diferència dels gèneres esmentats, els articles d'opinió no necessàriament han d'estar sotmesos a la realitat. Han de tenir relació amb la realitat, naturalment, però pot no ser una relació d'obediència. Vull dir que l'articulista d'opinió es pot permetre de no informar sinó de simplement reflexionar o especular en públic, o d'exhibir sense embuts la seva subjectivitat, o de contar una història. Això fa que els seus textos estiguin, a vegades, més a prop de l'assaig, i en ocasions del conte, que del periodisme. Conclusió: no és lícit mentir o inventar en periodisme, però pot ser lícit mentir en un article d'opinió, perquè no és pròpiament periodisme. O no ben bé.