L'home llop

Les llegendes i la cultura popular són una bona font per a les històries de terror. Els fets es van desvirtuant i el que en principi era alguna cosa natural amb una explicació lògica i racional, va convertint-se en extraordinari i tenebrós gràcies a la ignorància, la por i la xafarderia. Gairebé tot monstre té un remot origen real, amagat més enllà de les pinzellades de la imaginació. Si feim ús de la lògica, podem entreveure els possibles orígens que van arribar a crear el que en l'actualitat coneixem com l'home llop, possiblement el monstre més carismàtic de la història del terror.

L'experiència de l'home llop acumulada al llarg de segles gràcies a la immortalitat, la seva fam de carn fresca i sanguinària i els seus trets estilitzats no han estat malgastats per la indústria del cinema. Al costat dels zombis i els vampirs, són els monstres de terror que més apareixen en la petita i en la gran pantalla. Però, què hi ha de realitat en ells?

La primera pel·lícula que recrea aquesta situació protagonitzada per l'home llop va ser una obra muda de 1913 titulada The Werewolf, de Henry MacRae, però no va ser fins al 1932 que en va sorgir la primera pel·lícula sonora, Le loup-garou, de Pierre Bressol. Altres pel·lícules van provar el guió sense gaire èxit, però la que fou capaç de rellançar la figura del monstre és la de 1941 The Wolfman, de Jack Pierce. En els anys 80 es va tornar a reprendre amb una fluixa comèdia, Teen wolf, en què apareixia un jove Michael J. Fox. Entre les obres més recents podem destacar la de 1994 Wolf, de Mike Nichols, amb un magistral Jack Nicholson. Vist el cúmul de despropòsits imaginatius que el cinema ha desenvolupat al voltant del nostre monstre pelut, hauríem de revisar els conceptes que la ciència, i la medicina en particular, ens poden aportar en aquest tema.

Existeix una malaltia cruel, devastadora i dolorosa per a la persona que la sofreix que es denomina porfíria. Aquesta pertorbació afecta el sistema fisiològic i mental i està produïda per un trastorn metabòlic d'origen genètic. Provoca un comportament psicòtic agressiu, deformacions en la columna vertebral i obliga el malalt a caminar de quatre grapes, se li enrogeixen els ulls i les dents, aquestes amb un aspecte afilat, té fotofòbia i l'obliga a viure i a sortir només de nit, ja que la llum li fa malbé la pell i els ulls. Surt pèl allà on no n'hi ha d'haver, i el que té és més llarg i abundant. No és estrany que si, en l'època medieval i en pleniluni, un camperol es topava amb un malalt de porfíria, juràs que havia vist un autèntic home llop i ningú no pogués convèncer-lo del contrari.
La porfíria engloba un grup de malalties genètiques, la causa de les quals és un mal funcionament de la seqüència enzimàtica de la degradació de l'hemoglobina, pigment de la sang que transporta l'oxigen i que fa que aquesta sigui vermella.

La fotosensibilitat es deu a l'acumulació de porfirines en la pell, que produeix endemés l'hirsutisme i la hipertricosi, ja que l'organisme, per protegir-se de la llum, fa que creixi pèl àdhuc en llocs no habituals com en el dors dels dits i les mans, a les galtes, al nas, és a dir, a les zones més exposades. A causa d'això, el malalt fuig de la llum intensa, especialment la del sol. La pell pot presentar també zones de mala pigmentació i les dents solen ser vermelles a causa del cúmul de porfirines i fa que l'aspecte del malalt s'allunyi cada vegada més de l'estereotip d'ésser humà per apropar-se més al del llop.

Les porfirines acumulades en la pell poden absorbir llum de qualsevol longitud d'ona i arribar a produir la destrucció i despreniment dels teixits, predominantment de les parts distals del cos, com la punta dels dits i el nas, endemés dels llavis i les genives. Les mans es converteixen en urpes i la cara peluda mostra una boca permanentment oberta per falta de llavis, amb les dents al descobert i d'aparença més gran per la falta de genives, i on hi havia el nas, només queden les coanes, dos orificis tètricament foscs per on respira de manera panteixant i hi flueix una secreció sanguinosa i purulenta.

Però el més greu és que les porfíries són malalties genètiques i, per tant, alguns dels símptomes no poden ser alleujats. El principal tractament per a algunes porfíries és en l'actualitat la injecció de grups hemo, a més d'usar filtres solars. Però fins a principis del segle XX, la injecció del pigment hemo no era possible ni havia estat descobert. No podem suposar com, però en algun moment, ja sigui induït per la desesperació o per indicació d'algun curandero, aquests malalts varen sentir la necessitat de beure grans quantitats de sang i es van sentir alleujats, d'aquí l'atac a altres persones a causa de la desesperació per engolir sang fresca. La naturalesa genètica de les porfíries i alguns costums endogàmics entre grups ètnics podrien haver desencadenat la malaltia en persones genèticament predisposades, i d'aquí la idea de la persona mossegada per un home llop i la conversió en un d'ells.

La porfíria afecta 5 de cada 100.000 habitants en els països industrialitzats. La prevenció és fonamental i consisteix en un diagnòstic confirmat de la malaltia o conèixer que se n'és portador asimptomàtic. Davant un dubte o situació que requereixi més informació, el pacient o la família hauria d'optar per la consulta al metge expert, sobretot a l'hora de necessitar tractaments farmacològics, intervencions quirúrgiques o l'aparició de nous símptomes. Conèixer els factors desencadenants de les crisis agudes i seguir les mesures oportunes ajuda els pacients a evitar-les i els portadors asimptomàtics, a no desenvolupar la malaltia.