Les dones dretanes, aquelles ben pentinades i vestides, estan una mica desbaratades. El motiu de tant renou és que troben un home guapo i curro i ja se sap que davant els instints primaris poc valen la resta d'arguments. Així, amb una bona posada en escena i expectació, arriba el misser Isern de la mà del deixeble de Rodríguez a les eleccions municipals de Ciutat. Un candidat de perfil professional amb el qual el PP apostarà per la suposada renovació. Pels que pensen que el mateix discurs, els mateixos polítics a la llista municipal i un candidat que diu combregar amb tot el que s'ha fet fins ara no és cap renovació, tranquils, això és política. La política a la nostra terra és una dimensió paral·lela on les coses, molt sovint, només són el que aparenten ser. Amb l'elecció del desconegut Isern la resta de partits ha optat pel silenci, només baix morro n'hi ha que s'atreveixen a lamentar el missatge sempre efectiu que es pot desprendre d'un que ve de l'empresa privada. Regna la calma fora casa perquè dedins ja fa temps que els grups de pressió s'encarreguen d'orejar les seves discrepàncies. I és que des de la mateixa dreta ja es parla de la Conspiració Botifarra dirigida per Delgado i protagonitzada per Bauzá, Isern i Salom. Una terna, que segons els seus detractors conservadors, acabarà amb el català de Mallorca i farà bo Jaume Matas i la seva colla. Això sí que fa por!

Així i mentre els peperos mallorquins continuen esmolant els seus ganivets, els que pensam que sempre es pot empitjorar hem decidit entrar en una etapa pràctica i agnòstica. Això ja no ens ho arregla ningú. De fet, el meu veïnat ha apuntat els seus bessons de tres anys a classes d'alemany. El futur ja no està aquí ni en el quilòmetre zero, assegura convençut. És important aprendre idiomes de països on encara es valori la formació acadèmica perquè aquí, a la terra pròspera del turisme, els estudis són una extravagància. Consternada deman la meva vida laboral, no tenc molt clar que arribi al mínim dels tres mils anys exigits. Amb els anys a Barcelona estudiant, els de becària sense sou ni contracte, i els de treballadora sense contracte... és molt difícil aconseguir les exigències que s'acorden a grans i luxosos despatxos. Ben pensat, anul·laré la sol·licitud de la meva vida laboral i m'oblidaré dels anys treballats, de les cotitzacions i d'una planificació de futur que ha deixat de tenir sentit. Ben pensat, millor que em concentri a arribar mínimament feliç als seixanta-cinc anys.