"A la passió per la caça, la vigorosa raça tarasconesa hi uneix una altra passió: la de les romances. És mal de creure el nombre de romances que es canten en aquell poble. Totes aquestes antigors sentimentals, que groguegen a les carpetes més velles, recobren allà, a Tarascó, la seva plena jovenesa, la seva esplendor més viva. Totes són allà, les romances, i cada família té la seva, cosa sabuda a la ciutat... I així, successivament per tot Tarascó. Dues o tres vegades a la setmana hi ha reunions a casa d'uns o d'altres i les canten. Però el més curiós és que són sempre les mateixes i, malgrat fer tant de temps que les canten, els bons tarasconesos no senten mai el desig de canviar-les. En fan tramesa, dins les famílies, de pares a fills, i tothom les respecta com a cosa sagrada. Ni tan sols se les prenen en qualitat de préstec.
Als Costelcalde, per exemple, mai no se'ls podria acudir de manllevar la dels Bezuquet, ni als Bezuquet cantar la dels Costelcalde. I, tanmateix, figurau-vos si les coneixen, després de quaranta anys de sentir-les cantar. Però res de res, cadascú guarda la seva i tots ben contents. En això de les romances, com en qüestió de barrets, el primer de tota la ciutat era Tartarí. En això consistia la superioritat del nostre heroi sobre els seus conciutadans: Tartarí de Tarascó no tenia la seva, les tenia totes. Però era precís l'ajut de Déu per fer que les cantàs. Desenganyat dels èxits de societat, l'heroi tarasconès s'estimava més endinsar-se en els seus llibres de caça o passar la vetlada en el casino, això abans que presumir davant d'un piano de Nimes entre dues espelmes de Tarascó.
Trobava indignes de si mateix aquelles manifestacions musicals.
Així i tot, algunes vegades, quan hi havia música a l'apotecaria d'en Bezuquet, hi entrava com per casualitat i, després de fer-se pregar molt, accedia a cantar el gran duo de Robert el Diable amb madame Bezuquet, la mare del farmacèutic... Qui no ha sentit allò res no ha sentit. Per part meva, encara que jo visqués cent anys, tota la meva vida veuré el gran Tartarí apropar-se al piano amb pas solemne, reclinar-se, fer la seva carussa singular al resplendir verd dels pots del mostrador i imitar amb la seva cara de bon jan l'expressió satànica i ferotge de Robert el Diable".
Aquest fragment de novel·la pertany a l'obra d'Alphonse Daudet Tartarin de Tarascon, publicada per primera vegada fa quasi cent quaranta anys. Havia dit el gran escriptor de la Provença que "a França tothom té qualque cosa de tarasconès" i ens trobam, efectivament, davant d'un gran retrat psicològic, fet en clau d'humor, d'un personatge irrepetible que és pur esperit de la Mediterrània. Daudet, meridional al cent per cent, tendre i senzill, mostra amb aquest relat el seu interès, la seva pietat, envers la gent més ingènua i dissortada. Encara que format dins el naturalisme, ha sabut commoure generacions senceres amb aquest personatge tan simbòlic i popular. Ironia i tendresa constitueixen la fórmula de tan indiscutible èxit.
Les romances tarasconeses (1872)
Comenta
Normes d'ús
Avís legal» El contingut dels comentaris és l'opinió dels usuaris o internautes, no de dbalears.cat
» No és permès escriure-hi comentaris contraris a les lleis, injuriosos, il·lícits o lesius a tercers
» dbalears.cat es reserva el dret d'eliminar qualsevol comentari inapropiat.
Recordi que vostè és responsable de tot allò que escriu i que es revelaran a les autoritats públiques competents i als tribunals les dades que siguin requerides legalment (nom, e-mail i IP del seu ordinador, com també informació accessible a través dels sistemes).
Comentaris
De moment no hi ha comentaris.