Ma mare anava a la foganya amb el braser per les anses i la quotidiana intenció hivernenca de farcir-lo de caliu encès; ho feia a mitjan matí quan ja se n'havia congriat a bastament a la llar, i una vegada amb la caliuada que ella considerava adient a son lloc, amb cendra mateix cobria els costats del munt fins a deixar-li únicament un albelló petitet de vermellor calenta a la part superior. Record que si hi havia algun bocí de caliu que fumejàs una mica perquè encara no acabava de estar a punt, amb les esmolles el treia aviat i el tornava a tirar a la llar de foc, que tampoc no es tractava d'omplir de fum els baixos, el vestit de la camilla.

Qualque pic, quan el caliu dipositat no estava encès del tot i semblava covar una mica de demés per mor d'haver-se excedit amb el cobriment de cendra o pel motiu que fora, a nivell de poble s'havien inventat un curiós enginy consistent en l'armadura d'un pot de llet condensada, sense tapa ni baixos, que restava sols com un tub, el qual dipositaven ben en el centre de dalt sobre el caliu mig condormit, i d'aquesta manera, "miraculosament" s'establia una minicorrentia d'aire que el feia revifar vigorós. Era per un incert que no reprengués per condormit que semblàs. Sols que hi romangués un cremall, reprenia a les totes. El tub aquest era anomenat "el miracle", i sempre el solia tenir ben avinent, ma mare, par que la vegi.

Era aital el prodigi que, alguns horabaixes, quan el braser ja semblava exhaurit del tot que gairebé no escalfava gens ni mica, encara hi afegia damunt una pala de carbó apagat, que sempre se'n solia tenir a totes les cases d'estalviat d'altres dies que no s'havia consumit tota la producció, es posava el miracle a sobre i, apa, al poc temps tornava a reaccionar i, encenent-se, escalfava altre pic, ressuscitava com si diguéssim. Era una mena de "reset" de la maquinota aquesta tan sàvia que em serveix per escriure el totxo que ara vostès tenen davant, quan es col·lapsa per motius ignots, que sempre seran un misteri per a mi, quasi tant com ho era i representava de nin el tub de llauna aquell, l'anomenat miracle damunt el caramullet de carbó. Després vingueren els brasers elèctrics i ja s'hagueren acabats els misteris i els miracles: si hi havia endoll hi havia calentor i si no, fora.

Una vegada explicat tot això, potser del que es tracta és d'arreplegar tots els ideals de jovenesa i plenitud de vida, tan antics com una mica cansats de topar vegada i altra contra la paret caparruda de la realitat política, les traïcions, les pors convenients, les creences més arrelades però que tremolen com fulla de poll pel fred intens producte dels desenganys i la cara dura dels que haurien de donar llum i sols donen fum, fills de set pares, les conviccions irrenunciables per fonamentals però tan aterrides davant la brutor, el frau, els robatoris cara ben alta... Les corrupcions, perversions, prevaricacions, falsedats, deslleialtats, perjuris... Arreplegar el que ens pugui quedar condret de tot plegat i situar-ho ben a prop de les faldes de la camilla del braser de la vida. I si no trobam carbó a la foganya, sempre arreplegarem encara un poc de molinada. Foc i el miracle a sobre totd'una.

Cerquem el miracle amb urgència. Potser té forma de papereta i urna, el miracle a què em referesc. Ara no estic segur de si m'he arribat a explicar. Però sobretot saber concloure que allò que fallen no són els ideals, som els homes i les dones, els éssers humans.