La repressió a Corea del sud

El conflicte coreà, que amenaça de provocar una guerra atòmica, és un autèntic fòssil de la guerra freda. Com és ben sabut, la cruenta guerra de Corea (1950-53) va esser el conflicte més important que va enfrontar el Bloc comunista al Bloc occidental, en una guerra convencional a gran escala. Tampoc no hi ha dubte que l'agressió va partir del règim estalinista de Corea del Nord, que tenia el suport de l'URSS i de la Xina de Mao. No cal insistir en el caràcter dictatorial, repressor i despòtic del règim de Corea del Nord que ha aconseguit conjugar l'estalinisme amb la monarquia absolutista amb la conseqüència lògica de disposar d'un exèrcit dotat de l'arma atòmica i d'un poble que passa fam.

Però sovint s'ignora que el règim pronord-americà i prooccidental de Corea de Sud no era precisament una democràcia modèlica. L'agost del 1948, Syngman Rhee es va convertir en el primer president de la República de Corea, l'únic govern coreà reconegut per l'ONU però que, de fet, només administrava l'antiga zona ocupada pels Estats Units mentre en el nord s'organitzava la República Popular de Corea del Nord en els territoris que havien ocupat els soviètics des del final de la Segona Guerra Mundial. Rhee era un veterà líder nacionalista que, durant la llarga ocupació japonesa (1911-1945), havia arribat a esser president del Govern Provisional de la República de Corea a l'exili entre el 1919 i el 1925. Visceralment anticomunista i molt autoritari, fou destituït d'aquest càrrec per abús de poder. Ja com a primer president de Corea del Sud, menà una repressió implacable contra tots els que fossin sospitosos d'esser comunistes o agents de Corea del Nord.

La repressió va adquirir proporcions de massacre a Cheju, una illa de 1.820 km2, situada a la mar de la Xina occidental, al sud de la península coreana. En aquesta illa s'havia produït un fallit aixecament esquerranós l'abril del 1948. L'Exèrcit i les milícies sud-coreanes assassinaren entre 20.000 i 30.000 persones, sense estalviar ni dones ni infants. Si els milicians governamentals no trobaven el pare, no dubtaven a executar el fill. El 1950, arran de l'inici de la guerra de Corea, una segona onada de crims polítics es desencadenà a l'illa. La Policia i l'Exèrcit detingueren centenars de persones sospitoses d'esser comunistes i les executaren sense judici. Els llocs d'execució varen esser prohibits a la població i als parents de morts. Les víctimes de la repressió restaren sense sepultura durant dècades i un petit monument commemoratiu erigit pels familiars fou destruït per la Policia el 1961, perquè va esser considerat "un acte de traïció i de col·lusió amb els comunistes".

Però pels coreans, és molt important mantenir vincles amb els seus ancestres i per això és necessari enterrar-los segons els seus ritus tradicionals i col·locar les seves restes a la tomba familiar, de manera que la seva memòria sigui honorada i la seva ànima consolada. Així, amb el temps, aconseguiren donar sepultura a algunes víctimes de les matances impulsades pel Govern sud-coreà de Syngman Rhee. La Policia sud-coreana no es va atrevir a destruir les tombes i, el 1993, el monument commemoratiu fou reconstruït amb una estela negra que recorda aquells terribles fets amb aquestes paraules: "Monument pel repòs de les ànimes. Cent ancestres, un sol descendent".