Si és correcte, no ho toquis: aquesta és la màxima del bon corrector lingüístic. Com tots els gremis, però, el dels correctors lingüístics té professionals que no fan el que haurien de fer, que no es limiten a complir amb el seu deure -corregir els errors, eliminar errates o com a molt aclarir les confusions sintàctiques i semàntiques dels textos periodístics, literaris o del gènere que sigui que els han manat de revisar. Pitjor encara: n'hi ha que fins i tot canvien a la babalà algunes paraules i, per tant, també el sentit del que l'escriptor o el periodista en qüestió volia dir.

Naturalment, no tot es perd per la banda d'aquests correctors intervencionistes (una minoria dins el gremi, segur). És de suposar que, si a vegades a alguns correctors se'ls en va la mà, és perquè ja estan molt cansats d'haver de barallar-se amb textos de presumptes periodistes i escriptors que maltracten i destrossen la llengua amb què treballen perquè desconeixen gairebé completament les regles bàsiques del seu ofici.

¿Que quines són aquestes regles bàsiques? Molt senzill: les de l'ortografia i la gramàtica. Siguem clars: no n'hi ha prou que un periodista o un escriptor tengui bones idees, faci profunds, rigorosos i penetrants anàlisis de la realitat o vessi sobre la pàgina d'una novel·la o d'un poema la seva audàcia imaginativa o la seva extraordinària capacitat fabuladora. També ha de saber manejar -perdó per l'obvietat- les eines de la seva professió. Perquè, si bé és cert que la literatura i el periodisme són molt més que un exercici de pulcritud lingüística, també ho és que un domini solvent, eficaç i correcte de l'idioma suposa una garantia de qualitat, de claredat i ordre.

És cert que, pel que fa referència a aquest aspecte, la literatura catalana pot ser considerada una excepció. La situació de greu anormalitat que històricament ha patit la nostra llengua (bandejada de les escoles, prohibida o arraconada al carrer, sotmesa a un pertinaç intent d'extermini) fa que no es pugui jutjar amb la mateixa severitat un autor nascut en ple franquisme que un altre de nascut en plena transició o posteriorment.

Vull dir que els primers, voluntaristes que es forjaren en la intempèrie més cruel i més adversa, tenen excusa si no són capaços d'oferir uns textos ortogràficament nets i gramaticalment impecables. Els que hem nascut a finals dels 70 o més ençà, en canvi, no en tenim cap ni una, d'excusa. I, tanmateix, em fa l'efecte que no són pocs els que, a pesar d'haver estudiat en català a l'escola, no poden oferir -per peresa o per desinterès o per una pura incapacitat estructural- uns textos mínimament presentables. Segons el meu parer, els coneixements d'ortografia i de gramàtica haurien de ser un dels criteris a tenir en compte a l'hora de contractar un autor per a un diari, per exemple.

Tornem, però, a l'assumpte dels correctors. ¿Si no hi hagués tants escriptors maldestres en l'ús del seu instrument laboral, els correctors intervencionistes farien tan sols allò que els pertoca, no s'extralimitarien en les seves funcions, no canviarien el que ja és correcte per allò que, segons ells, és més correcte encara, no ficarien la pota refent uns textos que, es miri com es miri, ells només cobren per revisar, per polir, per netejar? La veritat, no ho crec.

La meva experiència em diu que hi ha correctors a qui res no els agrada més que fotre cullerada en un plat cuinat laboriosament per algú altre. Fotre-hi cullerada, a més, sense pensar dues vegades si la correcció que estan a punt de dur a terme té una raó de ser, més enllà de les seves manies personals. Hi ha més d'un corrector que sembla que no sap que corregir vol dir eliminar errors, no tocar els nassos.