Aquesta setmana, com qualsevol altre mortal, en Josep Guardiola ha fet anys; ha arribat a una xifra rodona, els 40. L'efemèride ha estat prou comentada per diaris i també per aquest món, no sé si dir-ne upperground, de la xarxa. Aquest acte, potser tan banal i consuetudinari, mesclat amb algunes consideracions biogràfiques que no vénen al cas, m'ha fet pensar primer en el poema de J. V. Foix, el darrer vers del qual encapçala aquest article. És un poema que comença dient "Vinguen els rems, que só d'estirp romeva" i el jo poètic es mostra agosarat i valent en l'adversitat més adversa; així, entre d'altres gestes, també abraça la lluna en difícil meandre i, quan ho ha aconseguit tot, el poema no ho diu ben bé així, expressa, de la manera com ho fan els poetes a vegades, la satisfacció de caure als trenta-tres, com Alexandre. Fa referència a Alexandre el Gran, que morí a aquesta mítica edat quan havia conquerit mig món, del més important, conegut fins a aquells moments. Quan havia aconseguit tota la glòria.

També m'ha vengut a la idea un futbolista, en Panucci, aquell defensa que no va acabar de triomfar en el Madrid i, segons sembla, tot i que era molt bo, no hi posava tot allò que hi havia de posar. Si no estic mal informat, aquest defensa havia d'agafar un avió i el va perdre, i aquest avió va caure. Des d'aquells moments, va veure la vida d'una altra manera. D'una manera més reposada, sense tantes presses. I supòs que, raó i experiència per fer-ho, no li'n faltava.

Per què he pensat amb en Guardiola? En primer lloc perquè el trob jove. En segon lloc, i sobretot, perquè em vaig plantejar: com pot afrontar la vida una persona que als quaranta anys ho ha guanyat tot? Quins reptes més pot afrontar? Com pot viure els altres trenta anys, que diríem tot fent ús dels títols de les memòries de F. B. Moll? També em diran que això mateix m'ho podria preguntar de Rafel Nadal o de Federer, que, joveníssims, ho han guanyat tot. Però aquests dos són joves encara, molt joves, i potser viure amb l'horitzó de la vellesa tan llunyana els fa seguir endavant, acaparant glòria i diners. Han de fer calaix, s'han d'assegurar el futur. I, segons quins trens de vida agafis, potser no saps si mai et bastarà la pasta.

Però en el cas de Guardiola, o millor dit, en el cas del referent Guardiola, aquest que ens arriba al viu, aquesta persona que la feim mesurada, quasi monàstica, assenyada, que penses que mai no podrà agafar segons quines dreceres, com ha passat a altres esportistes d'elit malaguanyats, quins reptes majors pot afrontar? (Perquè, desenganem-nos, tots estam més que convençuts que els seus anys al Barça es poden comptar, com a molt, amb els dits d'una mà; no ens imaginam un Guardiola com un sir Alex Fergusson del Barça, malauradament). De diners, ja en deu haver arreplegat molts més que els que pugui gastar en el que li resta de vida... Més glòria i fama, en pot obtenir? Mal- decaps meus, posar-me en aquesta tessitura! Algú es podria preguntar: i un escriptor per què escriu més, si sap que ja ha arribat al cim d'allò que pot escriure? L'escriptor potser no ho sap mai, si ha arribat al cim. Potser pensa que encara li ha d'arribar l'hora que arrodoneixi la seva obra... vanes pretensions... Potser no s'ha adonat que ha arribat al cim, que, per això, l'ha de jutjar la història... Fins a quin punt la vanitat de ser portada dia sí i dia no basta per mantenir la flama de l'ambició? No ho sé. He de confessar que no tenc respostes. Potser perquè hem idealitzat el símbol, de la mateixa manera que vàrem idealitzar Horaci i resulta que no vivia d'acord com escrivia. Però això afegiria més aigua al banyat, cal esquivar-ho. Hi deu haver un interrogant molt més frustrant, com et sents quan has arribat a dues vegades 40 i no has aconseguit cap meta? Però això, la societat s'encarrega que ningú no s'ho plantegi. I ens ofereix dues temporades de rebaixes, i grans magatzems, esports d'aventura, o models de vida catalogats com a feliços. Estranyament feliços.