Per ventura el PP no s'hauria de queixar tant del govern socialista, perquè Zapatero en realitat fila el discurs a remolc de les iniciatives dels "populars". Ben pensat, els de Rajoy haurien d'estar agraïts a Zapatero, perquè aquest ja ha fet una bona part de la feina bruta, que du adherida una càrrega d'impopularitat que es paga a les urnes. Els socialisme espanyol ja no està en les condicions de la primera legislatura de Felipe González, el president que va fer la reconversió industrial i que retallà drets laborals sense mirar gaire prim. Tot això ja s'ho va trobar fet José María Aznar. Ara els dos cobren de grans companyies energètiques, el socialista de Gas Natural i Aznar d'Endesa -no puc pair que aquests senyors cobrin del que les companyies en qüestió em cobren a mi, ni que sigui una milmilionèssima part d'euro: és una qüestió de principis.

Zapatero s'ha dedicat a escorxar l'estat del benestar amb la sublim coartada de salvar-lo. Ha servit en safata d'or blanc un present electoral a Rajoy que aquest no li podrà pagar mai. La docilitat dels socialistes ha estat exemplar: han assumit disciplinadament l'argumentari de Ferraz, l'han adaptat a la llengua i/o a la idiosincràcia de cada comunitat, i l'han expandit entre els parroquians. Ara, però, la gent, aquest munt de persones sense militància i amb plena consciència d'on se'ls vol fer anar a parar, ja no combreguen tant amb rodes de molí. Moltes persones es comencen a preguntar si el PP hauria estat més inclement. Segurament sí, però no es pot conjugar la vida en condicional. Veurem com se'n sortirà, Rodríguez Zapatero, d'aquest jardí on va més perdut cada dia.

Però els socialistes encara demostren més la seva feblesa amb l'adaptació del seu discurs a tot allò que avança o insinua el PP. L'enverinada retòrica d'Aznar ens ha deixat, en un mateix discurs, la promesa d'acabar amb l'estat de les autonomies i el diagnòstic sobre la intervenció de fet a què Europa té Espanya sotmesa. La prova del nou de la feblesa atordida del PSOE és la resignació amb què llaura el solc obert pels "populars". Aquests anuncien la fi dels temps autonòmics, i a continuació se sent l'eco dels socialistes mirant de restar alguns decibels a la profecia per tal que quedi en amonestació: així, amenacen de prendre mesures contra l'autonomia catalana per mor del dèficit que hi ha deixat els socialistes catalans. Podrien intervenir per suprimir les televisions autonòmiques. Etc. Com si l'Estat en sentit estricte fos exemplar en la seva despesa, ara les autonomies s'han de sentir en perill.

És clar que Estat i autonomies s'han de regenerar, controlar la seva despesa i, sobretot, emprendre una reforma fiscal en profunditat. És clar que s'han d'esterilitzar els principis actius de la corrupció política -obra, en un percentatge aclaparador, dels partits d'implantació estatal. Però d'aquí a erigir-se en botxins de les autonomies hi ha un tram que només es pot salvar a còpia de poca vergonya.

De manera que els aborígens estam avisats: el PP ens vol anul·lar les autonomies, i el PSOE creu que, per raons estratègiques, no ha de quedar enrere -és alarmant la percepció que tenen de les autonomies com a pesquera de vots. Aquí, a la colònia, uns i altres callen, no es manifesten respecte d'aquest punt. Però tots sabem que, a l'hora de xerrar, només tenen una veu, una veu en espanyol que diu allò que li dicten uns i altres des de Madrid: amb tots els matisos que sien menester, que no són obviables, però, en arribar a l'enfront, ens poden degollar amb el mateix matxet.