"El senyor Barbeau de La Cosse no portava gens malament els seus negocis i prova d'això era la seva pertinença al consell municipal de la seva comuna. Tenia dos camps, que li donaven el nodriment de la seva família i profit amb llurs excedents al mercat. Feia collita en els seus prats de fenc a carretades i, llevat del que es trobava a la vorera del riu, el qual es barrejava amb el jonc, era un farratge conegut a la zona per la seva primera qualitat. La casa del senyor Barbeau estava ben edificada, coberta de teula, situada a cara dels bons aires, sobre la costa, amb un jardí ben endreçat i una vinya de sis jornals (això és el terreny que un home pot llaurar amb un dia, mida antiga a la França del XVIII). Finalment, ell tenia, rere del seu mas, un hermós verger, que a casa nostra coneixem com una horta, on la fruita abundava tant en prunes com en cireres, en peres i en serves. També s'ha de dir que els noguers que vorejaven les partions de la possessió eren els més vells i els més grans en dues llegües per tot el rodó.

El senyor Barbeau era, doncs, un home de bon coratge, gens maliciós i molt dedicat a la família, i sense ser injust amb els seus veïnats i parroquians. Tenia ja tres criatures quan la senyora Barbeau, veient sens dubte que ella era capaç d'infantar-ne cinc i que era precís apressar-s'hi, perquè la maduresa li venia al damunt, procurà donar-n'hi dos d'un cop, dos bells al·lots; i com ells eren tan semblants que no els podien distingir l'un de l'altre, hi observaren, de seguida, que es tractava de dos bessons. La senyora Sagette, que els va rebre sobre el davantal en la seva vinguda al món, no s'oblidà de fer al primer nascut una creueta sobre el braç mitjançant una agulla perquè, segons deia, un llaç o un collar es poden confondre i així es pot perdre el saber quin és el major. Es decidí que, quan fos un poc més fort, li farien una marca que mai es pogués esborrar. El major fou anomenat Sylvain, un nom que ben prest canvià a Sylvinet, per distingir-lo del germà gran que li va servir de padrí; i el menor fou anomenat Landry, nom que ell guardà tal com l'havia rebut del baptisme, perquè el seu oncle, que era el seu padrí, havia conservat des de la jovenesa el costum de dir-se Landriche".

Aquest fragment pertany a la novel·la de George Sand La Petite Fadette, una obra que ens permet conèixer fins a quin punt l'escriptora romàntica va saber interpretar la vida rural. El paisatge i costums del Berry hi són ben presents i, fins i tot, expressions típiques i locucions populars d'aquella contrada, extrem que no sempre en fa fàcil la traducció. La novel·la fou publicada onze anys després de l'estada de l'escriptora a Mallorca, recobrada ja d'una llarga etapa sentimental i aventurera.