"Estam trists, és cert, però és que sempre ens persegueixen. Els nobles fan servir la ploma, nosaltres el fusell; ells són els senyors de la terra, nosaltres de la muntanya...", deia un bandit de Roccamadolfi. I amb aquell comentari es referia, principalment, a la diferència que hi havia en aquell temps a determinats indrets d'Itàlia entre els lladres de camí ral i els cobdiciosos aristòcrates. Si uns robaven, els altres també. Els nobles eren lladres de guant blanc que explotaven els humils i ocupaven terres per via de fraudulents tractes. Bandits del segle XIX en aquell país, entorn de les guerres d'unificació, havien sortit de les seves poblacions com a resultat d'una injustícia i, refugiats a la muntanya, no havien pogut trobar altra manera de sobreviure que el robatori. Era el bandolerisme social que les corrupcions burgeses d'una mateixa societat fomentava. Així, per exemple, es podia parlar de Carmine Donatelli, més conegut per Crocco.

Aquest era jornaler a una possessió i també pastor de ramaderia. S'enllistà en l'exèrcit borbònic, matà un camarada en una brega que ell no havia provocat ni començat i es va veure obligat a desertar per salvar-se de l'escamot d'afusellament. Va viure fora de la llei devers deu anys. Amb l'esperança d'aconseguir una amnistia, el 1860 es va unir als insurgents liberals. Després d'anys de lluita com a guerriller, va haver de fugir i refugiar-se en els Estats Pontificis. Tanmateix, l'entregaren al govern italià i fou condemnat a cadena perpètua.

No va tenir més sort Giuseppe Nicola Summa, més conegut com Ninco-Nanco, camperol sense terra a Avigliano. Empresonat, tal volta injustament, restà lliure el 1860, quan els combatents de Garibaldi obriren les portes del seu calabós. Fou lloctinent de Rocco en la guerrilla i va caure mort en la lluita el 1864. A Calàbria, era famós el bandoler Musolino i el tenien per un bandit generós que el baix poble protegia en qualsevol situació. Se'n cantava una mena de pregària que deia: "Musolino és innocent/ i l'han condemnat injustament;/ Oh, Madonna! Oh, sant Josep,/ conservau-lo sempre sota vostra protecció./ Oh, Jesús, oh Madonna meva/ alliberau-lo de tot mal,/ ara i sempre, amén."

Quasi sempre analfabet, el bandoler es queixava de no haver pogut anar a escola. Així, Michele Caruso, que havia estat pastor des de la més tendra infantesa i que després s'havia fet bandoler, exclamava: Ah, senyors! Si jo hagués estat capaç de llegir i escriure, hauria destruït la raça humana. Era, és clar, la veu de la revenja. Com explicava un entès en la matèria, el binomi home-terra, original en la majoria dels casos, es trenca. El bandoler ja no mira més el camp ni els arbres. És un home sense esperança. Ha de sobreviure dins un ambient de risc absolut. Perd tota idea d'allò que l'ancorava a la vida: les cases de possessió, els estímuls de la llar, els sembrats i la collita, les tasques del camperol... Només la muntanya i els camins.